Consideracions de l’Institut d’Estudis Eivissencs en relació a la inscripció de la tècnica de la pedra en sec com a patrimoni mundial per part de la UNESCO

Eivissa pedra secaLa declaració de la pedra en sec com a tècnica tradicional no té sentit si està desvinculada d’una protecció efectiva

La UNESCO, a la seua 13a sessió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Intangible, ha inscrit finalment la tècnica de la pedra en sec com a patrimoni mundial, culminant el procediment iniciat per Xipre i Grècia i que posteriorment ha comptat amb la participació de França, Itàlia, Espanya, Suïssa, Croàcia i Eslovènia.

Això, sens dubte, és motiu de celebració i de reconeixement de la feina conjunta feta pels quatre consells insulars, a la qual s’hi han adherit d’altres institucions, entitats, col·lectius i particulars.

Però des de l’Institut no podem deixar de mostrar la nostra preocupació per allò que podem constatar dia a dia i que ja vam fer constar al nostre informe emès per a l’expedient de declaració de Bé d’Interès Cultural: la declaració de la pedra en sec com a tècnica tradicional no té sentit si està desvinculada d’una protecció efectiva en els termes que es considerin oportuns, dels elements que aquesta tècnica produeix, és a dir, els marges, tancons, pallisses, barraques de sitja, etc. Aquesta protecció, en darrer terme, s’ha d’establir a la normativa urbanística municipal i al Pla Territorial Insular.

És cert que des que es va iniciar el procediment de declaració de la pedra en sec hem vist com l’aprovació de la Norma Territorial Cautelar l’abril de 2017 establia mesures positives en relació als tancaments de finques a la manera tradicional d’Eivissa. Però en termes generals, la legislació vigent en matèria territorial és encara feble i imprecisa pel que fa a la pedra seca, i el seu incompliment és sistemàtic: segueixen sent habituals els casos en què marges de pedra seca són enderrocats i substituïts per murs de formigó cobert de pedra, i també els casos en què les parets de pedra seca són directament destruïdes.

No estam parlant només d’elements del nostre patrimoni que poden ser més que centenaris, sinó que aquestes parets sovint contenen elements de caràcter arqueològic reutilitzats i, per tant, amb la seua desaparició també es perd una informació valuosa.

Cal que les administracions vetllin pel compliment de la normativa i la legislació per tal d’aturar la desaparició, cada any, de molts metres de marges tradicionals de pedra seca i, a la volta, per tal d’ajudar a mantenir viva aquesta tècnica tradicional.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *