I us contaré una histori
d'un fracàs que va passar
amb un jove i una al·lota
que solien festetjar.
Li digué aquestes paraules
que ara jo us vui explicar:
de setze anys vaig començar
a prendre amor, per tu al·lota,
i en fa set que et don combat
i tu t'hi aguantes forta,
si m'estimasses com jo
no t'ho pendries per riure,
que fas un modo de viure
que tu mai t'ho pensaràs,
si em deixasses ses claus baix
jo em pens que em faries riure.
-Ses claus baix no hi puc deixar
perquè mon pare no hi és,
lo que puc fer per tu és
deixar-te es terrat empès-.
-Pes terrat no hi puc entrar-hi
perquè hi ha una gallina
i es gall escarrainaria
i sa gallina també.
-Deixa anar es gall que crit
i sa gallina escarraini,
vine, en punt de mitja nit,
que és quan mon pare dorm ferm.
-Me n'aní a s'ombreta d'un uiastre
i em calí a taiar tabac
i quan lo vaig tenir taiat
mitja nit va ser tocada
i vaig dir ditxa per mi
que l'amor va ser colgada
que si la jove em té amor
desperta i no està colgada.
Piguí tres tocs a sa porta
i la jove no va respondre
i com que era dona entesa
en el tercer va obrir,
l'agafí per la ma blanca
i li vaig dir amor bona
i ella em va dir amor llavò
lo que em demanes faria
si jo de tu pogués fiar,
però he vengut a pensar
que si mon pare ho sabia,
de ton pare i ta mare
bé te'n pots aconhortar
que un dia vendrà la mort
i a tots dos se n'endurà
i tu t'hauràs de quedar
i amb sa seua companyia.
Quan es jove va haver fet
lo que el seu cor desitjava
es va mostrar agraviat,
va fer altra enamorada.
La jove hi quedà molt trista,
que sempre seguit plorava.
Quan sa mare se'n temé
sa fia feia bultet
i la cridà de secret:
-quina que me n'has fet ara,
si ton pare ho arriba a sebre,
promet que te'n darà el mat.
Sa filla n'era resolta,
se'n va anar a cal pare rector
i li va dir: vós sou senyor,
jo amb un jove m'he passada
i m'hi ha de fer casar,
m'ha de servir de bon pare,
vés, quan dies en bona hora
que vendrà lo malfactor
i sabré si es ver o no,
o si ratlles tota sola.
I el sendemà de matí
s'hi va presentar aquell jove,
ell ahir ja va venir
una jove em va parèixer,
que si és ver lo que em va dir
molt fàcil la deus conèixer.
-Pare rector, això no és ver,
que és que m'han imposat,
que jo n'estava tengut
per anar-hi de soldat.
Per anar-hi de soldat
o de matar-la si puc.
-A poc a poc camarada,
això no és modo de parlar,
molt pocs són es seus mereixos,
que no t'hi pugues casar.
Ara que l'has deshonrada
dir que no t'hi vols casar.
Li va dir que se n'hi anava
a tornar-n'hi a parlar,
la va trobar que plorava
asseguda vora es foc
i li diu: Sebastiana,
plora que tens què plorar,
jo així mateix no et voldré,
primer em tiraré a la mar
que jo amb tu no em casaré,
-Dona'm una punyalada
i no facis més patir,
que no me'n tenc per afronta
de ses teues mans morir.
I es posà sa mà a sa cinta
i un punyal se va arrancar,
la primera punyalada
i pes cap li va donar,
la segona punyalada
li va dar per ses costelles
i el minyonet va plorar;
sa mare li diu, fi meu,
que ton pare ens vol matar.
De Déu li vendrà un càstig
de los més grans que hi ha,
El sendemà de matí
quan se va aixecar sa mare,
la va cridar pel seu nom
i ella no va respondre.
Li va pigar escala avall
i la va trobar-la morta
tota pleneta de sang
i plena de punyalades,
que per anar-ne a dar part
ses forces ja no els bastaven
As cap d'unes quantes hores,
que n'anaren a dar part
lo buscaven, no el trobaven,
no el porien encontrar
i as cap de dos o tres dies
un jove s'hi presentà:
-Qui és aquell que buscau?
-Un fi de cosí germà,
si el buscau, allà el teniu,
a ses muntanyes d'Artà.
I allí el 'naren a buscar
i per fer-li sa sentenci,
quan va ser dalt es cadafal,
encara vuigué parlar:
jóvens, fadrins i casats,
a tots us dic, germans,
no vuigueu enganyar al·lotes
amb paraules de casar,
que jo ho he vuigut aprovar-ho
i ara ja veis com me va.
I entre pares i germans
allina el varen matar.
Son pare diu: fi meu,
si tu no et 'guesses mogut
de ses muntanyes d'Artà,
no 'gueres set escantat
d'un fii de cosí germà.
Sabeu a què us dic, mon pare,
que es que deu té de pagar.
