L'amo de la casa diu que encara hem de cantar més,
I
i l'haurem d'anar obeint, perquè sobrat s'ho mereix,
que mos convida a ca seua enc que siguem estrangers,
com si fóssem sa gent seua, sent que no ems atanyem res;
però jo i sa dona seua molt bona llei mos hem pres,
que jo, per venir a ca seua, passar es camí no m'és res.
Per venir em maneig lleugera, no conec quant m'envelleix.
Si la pregunten a ella, quissà no ho dirà el mateix.
Tal volta s'excusarien encara que no vengués,
i en 'nar-mo'n sempre mos diuen: <>,
dant entenent que aprecien sa vesita que els hem fet.
Però encara que no siga, un se'n va més satisfet,
sempre amb so pensar <<>.
Deveu pensar es que em sentiu: >.
Si ho sabés, me'n deixaria una miqueta més pret:
qui no sap, mal encamina, qui és innocent no ho coneix.
Valtros la bondat teniu d'escoltar-me simateix.
L'amo de la casa diu...
II
Per naltros se mortifica, que ja fa prou i de més,
que hem vengut tanta famili i ell no s'espanta per res,
i ho causa que té possibles per tot lo que s'ofereix
i li agrada sa musica i és cert que s'hi deverteix.
Déu li do molts anys de vida, que sempre en puga fer més,
i bona salut complida —que sense ella no som res—
per poder celebrar es dia que estam i ja es despedeix,
un sant que es que li suplica ell també li concedeix.
Ja es va acabant-se es seu dia, per enguany no torna més.
Una festa tan polida l'any qui ve sirà el mateix,
i ho vorà qui tendrà vida, que per tots impossible és.
Se'n van morint cada dia, sa sort de qui Déu vol és.
Tot qui és jove confia sempre endavant viure més,
i es vells se van avorrint-se, que no poden passar més,
que ems hem d'anar despedint tots d'aquest món tard o pret,
que en el món lo que tenim cosa molt poc durable és,
i un curt temps ho posseïm —això encara es que viu més—,
que mai segur no tenim un instant de vida més,
que aquell que ho sap no ems ho diu ni li emporta per res,
que estam en es poder seu, morim quan li apareix.
Tanmateix quan mos morim tot queda i no mo'n duim res,
i ara tothom parla i riu, ningú s'espanta per res.
Llavò simateix tenim lo que Déu mos ha promès.
L'amo de la casa diu...
III
Tots es que m'estau oint dispensau si us 'gués ofès.
Jo a cantar anava seguint una miqueta de més,
per causa de dos motius que ara vo'ls declararé.
Un és per anar obeint qui m'ha manat i vull bé.
S'altre és perquè consivir que aixina descansaré
qui m'acompanya i m'estim i em 'juda a fer quedar bé.
Si puc la hi 'niré agraint coses que em venia bé,
que es meu coll va desrenclint, perd es poc mèrit que té,
i així ems ho anam compartint: jo repòs i ells també.
Basta que hem d'anar seguint a cantar naltros només,
que no feis cantar es vesins i ho pagam es estrangers;
i si amb naltros volen riure, poden, que es motiu ja hi és,
perquè seguim un ofici que ningú hi pot gonyar res,
que això no dóna que viure sinó an alguns forasters
i a aquells que els falta la vista o esguerrats de lo demés,
que en el món tots hem de viure fins que Déu no vulga més,
tothom amb so seu ofici, cada u així com l'ha après,
i es senyors se mortifiquen i a naltros no ems ho pareix,
però naltros que hem de viure amb s'ofici de pagès
no tenim més que la ditxa de treballar quan més més,
quan del món mos despedim que no podem viure més.
L'amo de la casa diu...
