Era nit de meravella,
quieta de Sant Joan,
en es bosc de sa Cabanya,
sa matinada guaitant.
Estels al cel bellugant
i olor a terra calenta,
murta, romaní i reina
de ses pinyes que rebentes.
Un blau tens i sensitiu,
fantasmagoria brillant,
aclareix com una boira
per dalt es pi ver surant.
Es cala vora un llentrisc,
un xebel·lí que ha 'ribat,
piulant ben fort "te l'hi vist",
en vol ferm i molt pausat.
Tot just desfeta sa fosca,
tot somnàmbul, silenciós,
inicis subtils des dia,
s'albor apunta lletós.
Es gris ja s'envermeïa,
es blau límpid es tornava,
ses primers llums florejant,
es paisatge deixatava.
Det a xaloc canta un gall,
fogós i arrevatat,
esvaloten ses gallines
i escataineig escanyat.
Dins sa claredat difusa,
tres cans venien llançats,
trotadors, tot ensumant-ho,
a sa plana s'han 'turat.
Venien a cercar sopris,
de sempre així acostumats.
Sa Cabanya sojornada,
els ha fet fugir escapats.
Quan sobtadament s'esfuma
aquell blau enfosquissat,
s'han eclipsat es estels,
sa llum s'ha desparramat.
Fort efluvi de tot bosc,
pes terços es va escampant,
una atmosfera molt nítida,
s'oritzó ja es va afermant.
De colp en sec enlluerna
s'espectacle capital,
esclata per sa Torreta,
un raig vermei boreal.
Un cercle espectral taronja,
en un micó ha guaitat,
una massa resplendent;
ni mancos es pot mirar.
Ha dat color as paisatge,
tot ho ha vivificat;
es pardalets tots ja canten,
totes ses flors han badat.
Sa veia pica de pedra,
rasa a punt de vessar,
rossinyols i caderneres,
com d'or i argent fan esclats.
Un esbart de pixarells
que no es gosen atracar,
es dutxen amb terra trisa
i tímids van a 'beurar.
Dins es bosc de sa Cabanya,
vent es dia despertant;
que bella és sa matinada
des dia de Sant Joan!
