Cançoner de les Pitiüses

Li deien a can Poiós a una casa sa rota. A s'home li deien poi i a sa dona na poiosa. Un mot tan poc curiós veureu d’on va vesar. En que eren molt nets es dos poiosos ja se’ls nnomà. Ell era terc com es ruc ella terca com sa mula. Quan comencen entercar són tercs com se roca dura. Un dia porfediant ella poiós el motà, ell digué: -es mot de poiós promet te l’engoliràs. Ella es lloc d'arregirar-se <>, replicà. S'home l’empren sacudint-li més li pega, més cridà: –Poiós, poiós i poiós. Enc que em matis ho siràs. Serà sa darrer paraula que de jo tu escoltaràs. Le bat dins es safareig tot duneta treu es cap. Poiós encara molt més perds es temps poiós seràs. Pes cabeis l'amarrotada, cap baix s'aigo la calà. –Per molt testaruda siguis ara poiós no em diràs. Mentre treia ses dos mans molt se veigué borbollar. Se les posa dalt es cap i amb s'ensigno va parlar. Ses ungles des dos dits a pols un contra s'altre apitjà, just igual que matan puces. Poiós així insinuà. Ell desesperat del tot fora s 'aigo la calà, pensà que si l'ofegava més terc que ella ell serà.