Cançoner de les Pitiüses

'Nava molt esvalotrada banyes 'costuma sembrar an es poc temps de casada porta oberta per entrar. Quan s'home un dia plegava endins cas seua tatà veié sa seua muller que un altre home l'ha abraçat. Molt sorprès enrera torna baix des garrover aplatat fent veure arregla s'arada quan sa dona ha guaitat. Aquell que tenia amb ella per darrera s'ha escapat. Amarrota sa filosa i surt a filar i guardar. Ja renya na Coua llarga anant d'ací cap allà, du moixell de llana negra I amb molt d'aldessi a filar. Torna d'allà cap acina i no atura de filar, però un moixellet molt blanc ara s'home taloià. Moixell negre sempre veia quan 'nava d'acina allà però d'allà cap acina era blanc d'enlluernar. Ell creu que allò son bellumes i a sa dona va aturar. –Per favor, aclara’m es cap, és blanc o negre es quefilar? –Tu mateix vets que ho és blanc blanc de lo més blanc que hi ha a què et passa? Que xotxetges? o és que malalt estàs? –Ai, que he trabucat des cap! ho veig tot molt trasmudat! quan 'naves el veia negre moixell blanc en es tornar! Abantes 'ribant a casa dins es porxo jo he tatat abraonada amb un home al mancos m'ho ha semblat. Obrint uis i aixecant seies –Botra! –ella s'ha exclamat– Déu me la perdó Senyor! a que deveu 'ver pensat? –Es motiu de com ho heu vist mica vos ha d’estranyar avui ho es Sant Frestaix que tot ho sol trasmudar. Es dia sa seua festa tot sempre ho sol trabucar lo blanc fa que se vegi negre d'un sol, veure dos, ho fa. Quin pes de damunt em lleves! casi havia mal pensat. Enc que sigui un sant empipo lo vist sé no és veritat!