Cançoner de les Pitiüses

Un matrimoni de Vila ho eren bé a s'enrevés molt grossota i grassa era ella amb semblança as paiers. Ell petitó i esmerlit mancos d'un quintar pesava, però amb nervi i algun crit molt bé ell ja dominava. Es vesins no ho comprenien quan els sentien renyar, que sent ella tan fortota fins es deixàs calentar. Un solpost s'home no hi era i una vesina hi va 'nar que volia consolar-la i no es deixàs esclavitzar. –Quan vengui li plantes cara li pots amb força i cridar i si tracta de pigar-te s'acció li has de guanyar. Com de costum ell ja 'riba amb renys demanà es sopar ella pensa, ara és la meua i cara li va plantar. S'home no s'hi pensa mica i un vencís va 'marrotar –Qui t'ha dat aquest consei? I raig de cimades va. –Qui t'ha dat aquest consei? No aturava de pigar quan li té es cul ple de bolles torna cridar: – vui sopar!