Cançoner de les Pitiüses

Una mare guarda una filla quinze, vint anys o passat, i amb sa cara acolorida i amb molt bona sanitat. Llavò, si ve bé, l'entrega i amb un bon (ben?) consivirat, i en nom de Déu ara es casa, Déu los hi deix arribar; Perquè diu que està cansada d'allisar i de pentinar, de passar-ne mals anits, i de fer bescuits i pastar. I ara ja la té casada, podrà dormir quan voldrà, però es que se l'ha emportada no sap com la hi tractarà. I as cap de s'any, si arriba ja es comença a descarar i anar amb so nas arrufat i, a sa dona, malparlar. Sa dona, en que raó tenga, es té de mortificar i ho causa sa poca força, no pot arreveixinar. Perquè si s'arreveixina, un garrot el plegarà, i es diumenge se'n va a missa i amb s'abrigall dalt es cap, perquè en tota sa setmana sa seua vista ha plorat, llavò ses seues amigues entren en parlació; si son marit li ha eixit rufià o jugador, i es meu és millor que es sucre jo no hi trob distinció i així tal és un com s'altre ja [...] què és millor, jo sé una medecina que és molt bona de guardar: sa que es trobarà fadrina que es trabaiga respectar si 'gues vist una donzella i es dia que es va casar i a tota la seua vida què li 'via de passar, s'hauria fet una fosa i s'hauria fet enterrar per [...] en la vida se'n vendria a conhortar perquè així no patiria ‘vora qui no es pot estar.