No em parleu de ses cançons, que sa meua gràci és poca,
I
si no perquè Déu ho vol, ja tenc que estar-ne fellona,
i es folgaria el meu cor a obeir vostra pressona
en tot lo que siguem bons, ja que hem vengut a ca vostra.
Per seguir s'estil del món, tots hem d'ajudar a la costa.
Jo i una altra [o] dos per hom, valtros ne sentireu quatre,
que un jove sempre té moms (?). Jo les diré aquesta volta;
llavò cantaran es bons, que aixina tothom se'n folga.
Jo i tot sé que no m'enyorc en sa companyia vostra.
Es sebre no el dessimol, lo que és per aquesta volta.
No em parleu de ses cançons...
II
Si es sebre no m'hi acompanya, com voleu que canti més?
Que aquesta volta s'acaba o he de tornar amb lo mateix.
Jo no en sé cap que m'escaiga o he de parlar des festeig,
i encara no és gaire llarga: de quatre reglons o tres,
enc que això ve segons s'aire de dir-les poquet poquet,
amb sa redoblada llarga, com aquesta en 'ver-la fet.
No la tenc apressurada si no és ara en temps de fred:
no puc aturar sa barra, sense voler tracaleig.
Vull dir a l'amo de la casa si em vol dar un fanalet,
que per anar-mo'n a casa 'niríem de dret a dret
i abaixaríem sa barda molt contents i satisfets,
i si us donàvem les gracis no mos estiria lleig,
que és per naltros s'adelanto i es benifici que ems feis,
que una nit me vaig tirar-me una pedra pes turmell.
Va ser amb una entrepossada que vaig pigar malament,
i es companyó que portava jo sempre pensaré amb ell,
que em va dir d'una vegada «Senyet, per l'amor de Déu»,
i vaig dir una paraula que no va ser de consei.
Jo he resat a santa Clara i així mateix no s'hi veu:
no alcança tot qui demana, encara que m'ho digueu,
i així val més que reparga a on tenc de posar es peu
i bones intencions, cap baix i mirant arreu.
Empliant allà on som, cosa és agradable a Déu,
que és es que va criar el món i totes ses altres coses,
és amo i fa lo que vol, tot quant li pareix mos dona,
i es que consivira prou de cor se reflexiona.
No em parleu de ses cançons...
III
Basta per aquesta volta, jo anit ja he cantat a prou.
Ja deveu estar amb so compte que es dolents van amb sos bons
i que hem de fer sa xacota cantant un rato per hom,
es fadrins i ses al·lotes i casats tots es que ho són.
Jo estiré prop de sa porta perquè no en surti ningun
i valtros tengueu a compte a mantenir bona llum,
perquè si algú s'apressura que no em passi per damunt.
Tal volta amb aquesta excusa em colcigarien molts.
Llavò es de casa em dirien amb molt poquetes raons:
«Ja has alcançat lo que busques, de voler córrer pel món.
Tant amb lluna com amb fosca, es teu pensar sempre és un,
i si sa xacota és lluny, caminant un s'hi acosta,
i es que passa es camí amb gust no coneix si fa ritorta,
i en classe de jovintut aquesta cosa demostra:
treballen per fer-se es gust així com sa idea els dona.»
Jo anit i tot n'he tengut de poder venir a ca vostra
i direm oracions que sa Corema s'acosta.
No em parleu de ses cançons...
