Cançoner de les Pitiüses

Jubileu, si vols gonyar, trebaia i fe deligenci el senyor de la clemenci tot lo món Déu vol salvar. Jubileu, ventet i pluges no poria caminar, no trobà que repairar-se sinó un trist pi llastimós i mort de fred allí me vaig adormir Quan va ser la mitja nit vaig sentir un ca 'dular i una ànima reclamar que del cel fins a la terra tot ho feia retronar. Jo prompte li vaig parlar: -Si ets ànima bona parla i sinó aparta't de mi. -Som ànima que pas pena, que estic posada amb un torn tot ple de claus i de punxes i per aquí em fan passar, per aquestes parets juntes que en conromp totes ses juntes. -Ànima, per què ets aquí? -Amic meu, jo t'ho diré: Això era d'aquest temps que mon pare era usurer, del dineret feia el sou i del sou feia el ducat, jo em vaig quedar heretat d'aquell bé tan mal gonyat, i llavò me vaig casar amb una jove gentil [...] de condició humil. Una nit me n'aní a jeure sense comanar-me a Déu, vaig sentir una fredor que em tocà i em despertà. Jo vaig dir: -Què deu ser això? -És la mort i mo' n'hem d'anar. -Deixa'm encomanar a Déu que jo no hi `via pensat. -Aqueixa no faràs tu, bastant temps no t'ha faltat. -Ofegau-me promptament, no puga veure aquest malvat. -Jo no et puc ofegar encara, no tenc llecenci de Déu.