Quedam quatre, quedam quatre, quedam quatre i un pardal
pel demès ja ningú canta ningú canta bé ni mal.
I
A un temps tothom cantava, era cosa natural
fent feina o per dins sa casa cantussar era normal;
per carreranys i a sa plaça o pes camí general,
qui més, qui mancos provava tothom era musical.
Si no hi 'via redoblada glosar era remeial.
Altres hi tenien traça, fins i tot veu principal.
Tenien gran nomenada alguns cantadors per tal;
que sa gent els envoltava per sentir-los refilar.
Sa redoblada importava, però no era capital;
el que més es valorava: que lo dit no fos banal.
Mos parlaven de l'Havana, d'Alger o sa Ciutat Comtal;
qui tristos renglons dictava, qui feia riure es corral.
D'una volta de sentir-la sa cançó ja era formal.
Aquell temps ja són històri' temps ha els hi arribà es final.
Quedam quatre...
II
Sa radio un dia arribà i es cantar ja es va 'cabar.
Aquells sí tenien veu, quina cosa d'escoltar!
Cantaven en castellà, que és sa llengua de gonyar;
sa nostra, sa catalana val per parlar as bestiar.
No mos canteu més històries, sa radio les pot contar.
Dins de sa caixa es tambor és on l'heu d'anar a amagar.
Que el món ha adavantat molt; només feis que atraçar.
Arruix cantadors d'aquí, anau-vo'n a pasturar,
que Eivissa ara ja és Ibiza, us haurem de dur a enterrar.
Quedam quatre...
III
Però el món roda i no para, i tot lo vell pot tornar.
En això algú afinà que tot era uniformal.
–Es sons veis ja no s'escolten, s'igualtat ara és munidal;
d'Eivissa o del Japó, del Nepal o Portugal;
ara ja és ben igual, en anglès tots a cantar.
–Déu meu! I ara què farem per lo nostro ben salvar?
Va dir un polític local, per lo típic ressaltar.
Busca-me uns calamunters d'aquells per civilitzar;
disfrassau-me’ls de pagès, que es calin a redoblar;
que per fer riure s'anglès, res millor no sé pensar.
I ara aquí ens encontram es darrers de porfediar;
que diu que ara es vol salvar aqueix nostro vei cantar.
i diu que quan el salvaren s'ase ja era mort de riure.
Quedam quatre...
