Cançoner de les Pitiüses

Bon vespre, amor requerida molt alegre el cor meu tenc; tu, sembla estàs entrestida digue'm qui et dona turment. Quan jo tenc més alegria tu la vas desconeguent, i es teu pensament cavil·la deus estar amb enyorament. Si el cas no, diguem sa guia finsus ara igualment. Creu-te que no em devertia ni res no em dava plaient. Més que en ser que recebia notecis de tu sovent, Però quissà ho comprenia quantre des teu pensament. Tal vegada m’ignoria em ‘nirà perfondinguent. Si tu em vas amb picardia, jo sempre et vaig francament, i et deman lo que voldria per viure’m alegrament que és [...] la companyia per mentre ‘nirem visquent. No et pensis que ho dic per riure’m de tu ni sa teua gent. Tota aquesta explicativa, t’ho assegurc i t’ho mantenc, perquè et conec de petita i et prefereix i et pretenc. Que nengú és capaç de dir-te s’estimació que et tenc tan gran i tan distingida (?) com s’estel del firmament. Bon vespre, amor requerida...