Jo visc a mitjan camí de Sant Fracisco i ses Roques,
I
de sa Casilla vesí vora es quilometro quatre.
Si mai veniu cap allí ja voreu una tancota,
a sa vora des camí, dins hi ha una casota
que encara la fas servir, enc que siga molt veiota.
Molt bona de distingir, de fatxada té tres portes:
una és sa casa des vi, es porxo i una cuinota.
I una mica de jardí i un parral davant sa porta.
Si mai hi voleu venir allí trobareu ca vostra.
Molt poc vos podré oferir perquè s’abundància és poca,
però ‘xí mateix vui dir que pens fer lo que em pertoca.
Jo sempre em ‘grada complir quan sa cosa s’ho aporta.
Si això es ‘rriba a estrevenir entre tots l'hem de fer grossa:
si hi emporta hem de fregir es ous de davall sa lloca.
Enc que vos vui advertir, amb això ‘nau ‘gafant nota:
que sol anar per allí un quisso oreia torta.
Si al cas surt a camí i fa un glep si se li antoja,
no me’l proveu d’envestir, que té sa ‘ràbia en ses potes.
I si em pega a fugir es tornar-lo a agafar em costa.
Temps passat hi vaig tenir una sorpresa prou grossa,
que me’l va enximosir una cony de peludota.
‘Nava rondant per allí fent-li sa falagosota,
hasta que va ensaborir que anava un poc rivolta.
I va ser bo de decidir, perquè ell vergonya en té poca,
aprou es va fer lluir, lo que és per aquella volta.
Aviat li va endurir es forreiat de sa porta
i pareix que va anar molt fi, va passar sense fer força.
Però en tornar a obrir, llavò varen ser ses grosses:
que no podia sortir, que es pern mesclava sa roscla.
I un aquí i s’altre d’allí tiraven a tota força
i tant de emportunir ja se les va jugar totes.
I li va abocar es setrí i d’hasta sa última gota.
De llavò ençà es troba així, li va cresquent sa panxota.
No sé què hi va influir, però això molt poc m’importa,
ella va buscant padrí i va tota desimbolta.
Jo visc a mitjan camí…
