Tot es camí he ‘nat de pressa per ‘rrimbar més aviat,
que en parlar d'anar de festa no sol ser molt descuidat,
I
que és un mal que he tengut sempre i encara no m'he curat,
i així mateix no em ‘tormenta ni em porta preocupat,
que no he de mester metge ni tractament n'he fet mai.
Si res m'ha llevat es créixer, no ha set tal enfermetat,
sa culpa és perquè vaig néixer i a un any poc assortat,
ara vos diré sa fetxa i ja voreu que és veritat,
el trenta-set dia quinze i des mes just de la meitat.
Que ho va ser un any de fatiga per tota sa humanitat,
que faltava s'alegria i no hi via tranquil·litat,
que ningú hi ha que ho desitja que tenga sa meua edat,
que tenc sa lliçó complida, no qued mica interessat,
que no ha set cada dia que he tengut pa per menjar.
Ja en passarem de martiri, tot qui ho ha viscut ja ho sap,
que per fer-hi economia mos hi veiem obligats,
ses reserves que hi havia se mos ‘vien acurçat,
molts mos menjàvem ses figues sense haver crivellat
i que hasta i tot s'ordi coiem que encara no havia lliscat
i dins es forn el rostíem per anar més aviat
i per fer-hi es foc enseguida no era molt refinat,
que alguna aresta tenia de un centimetro de llarg.
Ja veis que tenc de la vida experiència per dar
i a Déu deman cada dia salut i tranquil·litat.
Que mus deix viure sempre en pau i cristiandat.
Tot es camí he ‘nat de pressa…
II
Jo visc a la pagesia, que és allí on m'he criat,
encara en sa moda antiga que no m'he modernitzat.
Treball en fer-me la vida, tot qui és pobre ja ho sap,
un té que passar martiri, jo estic ben aconhortat.
Procur viure amb alegria que penes ja n'he passat,
vaig de cantada algun dia, que això sempre m'ha agradat
que ara pareix que s'estila que aquesta moda ha tornat,
que fa molts anys que existia però es via abandonat.
Ball pagès tampoc n'hi havia, durant quinze anys o passat,
que de la nit an es dia va quedar tot canviat.
Ses dones es decidiren i ho lograren aviat,
que les va dar sa mania de canviar es trajetjat,
i practicar es ball de Vila que això és més modernitzat,
a jo també m'agradaria sebre i ho ‘via provat,
però em va passar un dia un xasquet un poc pesat,
amb una cony de fadrina que mai no es ‘via casat,
d’aquestes cintura fina, un tipet molt ben plantat
i sa roba que vestia tot era curt i escotat,
que just portava ses mimes amb es mugueró tapat.
Vaig ‘nar a dir-li bon dia i si volia un conyac,
em començà a fer s’anguila i pigar-me algun grapat,
i jo feia lo que podia per ‘nar seguint es combat,
que ja casi no podia, que’m tenia emmorinat,
i ara i entant exhibia lo que Déu li havia dat,
que’m va fortra una llamida que’m va deixar arronyonat,
Que’m vaig quedar-me aquell dia d’avall hasta dalt es cap.
Sa broma sempre m'agrada, però amb més formalitat
i trebaic amb gent honesta com aquí ens hem ajuntat.
Tot es camí he ‘nat de pressa…
