Adiós, queda’t alegre, devertiment del meu cor,
i es devertiment conserva si me’n vaig i més no torn.
I
Si he de seguir sa carrera que em dona sa meua sort,
quantre es meu gust l’he de prendre no tenguent ningun conhort,
tant si és bona com dolenta, però pens que Déu ho vol,
que la devia merèixer, que jo an això no ho ignor,
però he fet una promesa a Déu del cel de bon cor,
i desitj poder-la atènyer amb alegria i honor,
1
que hem de tornar a encontrar i veure unes iguals funcions,
que hi puga venir a ca teua i anar alegre per el món,
que em declares quan converses i em dius que an es teu gust som.
Si ho són paraules certeres, ja les gastes amb amor,
i si no són vertaderes ja tenen molt poc valor.
Jo et desitj per companyera, enc que et donguen forts suplons,
2
que n’hi ha que t’asverteixen i et van amb reflexions
per mor de venir a ca teua, que bastant enfado els donc,
i si no et vengués a veure no et portarien rencors.
Ja s’alegraran en sebre que es despedeix el meu cor
i es devertiment me queda, res més tendré si l’enyor,
per mor de que es deverteixen ‘ver de viure amb un tribol,
que et diuen que m’avorreixques així amb un dessimol,
i si és sa volentat teua t’hauré de dir que perdons,
que n’hi ha molts que coneixen que en parlar amb tu m’enamor.
Adiós, queda’t alegre…
II
Mon cor fa temps que cabila, que li pervén sentiment,
perquè fa temps que es temia de lo que va acontenguent,
que hauria de despedir-me d’una estimada que tenc,
i ja ha arribat aquell dia per mi de poc compliment,
que desconec s’alegria i prest es devertiment
per cada hora i cada dia mon cor se va avorriguent
perquè em pareix impossible complir amb aquest manament,
que hagi de prendre altra guia sabent que és quantre es gust meu
i oblidar qui em devertia i em donava compliment,
però he pensat que algun dia si és sa promesa de Déu
que encontraré s’alegria i es mateix devertiment
conquistant sa companyia que anit as meu costat tenc,
que si Déu me’n fa la ditxa mon cor n’estirà content.
Si et vas mantenguent fadrina, guardant bé s’honor que tens,
i no em dones despedida jo amb tu faré igualment,
que jo et desitj alegria ja que jo la vaig perdent:
de bon gust t’entregaria una llibertat que tenc
i tu amb rebuig la prendries [2] que jo ja ho veig clarament,
que t’ofereixen partides que són de més valiment
i d’altris que t’hi aginyen en hi ha que t’ho van diguent,
i jo em pens que et mal encaminen i et percuren sentiment.
Quantre es teu gust no canvies ni mudis s’estat que tens,
que et val més viure’t tranquil·la sense riqueses ni béns
que haver-te de viure trista tal volta i amb sentiment,
que si un té res perjudica i resulta avorriment,
i si per gonyar tens de perdre t’és molt poc convenient,
i una alegria sencera és cosa de molt de valor.
Adiós, queda’t alegre…
III
Jo distreure’m no pot ser ni tenir més alegria,
que per cada hora perdré sa que algun dia tenia.
Pret la desconeixeré, que no és cosa impossible;
vegades enyoraré es devertiment que tenia
i pertot me trobaré més pret que jo no voldria.
Mon cor cap remei no té, que és sa meua sort complida,
però no t’oblidaré enc que em dons sa despedida;
memoris t’enviaré, també em folc de serebir-me
3,
per sebre tu si em vols bé o si el teu cor ja m’oblida.
De cada un sa sort que té va allà on Déu la destina.
Jo amb so meu sorteig tragué que he de prendre una altra guia
que sa llibertat perdré, que és cosa tan requerida,
i de tots me despediré perquè he de sortir d’Eivissa,
que és un camí falaguer, casi el mateix que la vida.
Déu del cel mos vullga bé i de desgraci mos lliure
i em deix tornar si convé tenguent salut i alegria,
que llavò encara vendré a fer-te alguna vesita,
i si aquesta fos sa darrer, que no ems véssem més en vida,
o que per quan tornaré tu ja no fosses fadrina,
jo sempre et desitjaré bona sort i alegria,
que sempre em recordaré de ses voltes que venia
i que perdons te diré tu i sa demés companyia.
Alegrat jo me’n ‘niré, pensant en tu cada dia,
no tenguent ningun plaer ni res que em donga alegria
finsus que conquistaré sa mateixa companyia.
No la desconeixeré enc que retirat n’estiga,
i una comanda et vull fer --si vols n’
4et desmemorigues—
que quantre es teu gust n’entregues sa llibertat si l’estimes,
que per això no es pot perdre sa teua sort ni s’honor.
Adiós, queda’t alegre…
