Jo he fet una cançó nova per amor i volentat.
I
Jo la cant amb alegria i amb tristor l’he estudiat
amb aqueixa temporada que em varen tenir tancat
i a sa presó d’Eivissa privat de ma llibertat.
Em recorda que em ‘gafaren un diumenge en ‘ver morzat.
Va ser davant tot el poble, que no va anar d’amagat,
però no me’n tenc per menos, que sé que no hi arrobat
res a nenguna pressona que de Déu siga criat.
Per companyia em donaren un cabo i dos soldats.
Tot es camí de Vila em varen acompanyar.
En es castells de ses dones mos vàrem aturar.
Pujàrem per una escala feta no sé com està, [2]
que pujant-hi la voltava, sempre em ‘via d’aturar.
Claror no n’hi ‘via gaire, perquè allí mai no n’hi ha.
I llavò, vora es sol post, es governador baixà.
Jo li vaig fer una veu i en ‘cabat se va aturar.
Vaig dir que em tregui d’acina, que ací no hi puc comportar,
i em va tornar per resposta lo que el cor meu us dirà:
“Germà, prengueu pacienci, que tot s’acomodarà.”
I as cap d’una altra estoneta es mateix ser se’n tornà
i em va dir: “Surt d’aquineta”. Jo que no em vaig fer pregar.
I es cabo i aquella guarda jo sempre els vull alabar,
que em donaren llit per jaure, també un que tapar.
Jo he fet una cançó nova...
II
Amb aqueixa temporada [3] que em varen tenir tancat
aquí a sa presó d’Eivissa, privat de ma llibertat,
aquí a sa presó d’Eivissa, que és un lloc afeciat,
que un menja sense fer feina i un se viu molt descansat,
quan ve la nit no pregunten un ambe què ha treballat,
si he menjat ni si he fet feina, jo mai m’ho han preguntat.
Us dic que hi ha molts de quartos, i jo alguns que n’he repassat.
De s’estafa i sa lleona encara no vo’ n’he parlat,
que són dos quartos molt bons que estan molt ben adornats.
Tenen uns racons de prendes que un pot anar empenyorat;
de cadenes i grillons n’hi ha uns munts desfermats.
Es ferrer que les ha fetes ja les ha ben treballat,
que sense haver pres sa mida [4] jo us [dic]1 que les ha acertat.
I per creuers de finestres us diré que hi han posat
unes argolles de ferro que un pot estar-hi enganxat.
No us faceu compte que ho diga perquè m’hi haja trobat
ni tampoc em folgàs veure trobar-m’hi amb un tal estat.
Jo he fet una cançó nova...
III
Un dimecres de matí vaig ‘ver d’eixir a declarar.
Giraren un full de lletra que jo no el ‘via notat
diguent que tot lo que deia ho era la veritat.
Jo li vaig dir que mentia o estava endimoniat.
Sentint aquelles paraules, tot s’ho va quedar apuntat
i a s’escarceller manà que fort me tornàs tancar:
“Vei-vos aquí aqueix home: treballau-lo a assegurar, [5]
que si té sa llibertat2 jo us promet que us fugirà.”
Per dins sa presó em passaren sense deixar-m’hi aturar,
ni tampoc va dar el bon dia an aquells altres que hi ha.
Ja se’n va anar a un quarto i el va desenforrellar.
“En aqueix lloc tan dolent que vostè em vol fer estar?”
I em va tornar de resposta: “Saps equè has de fer? Callar.
Mira que et calaré ferros, si em ‘ribes a fer enfadar.”
“Jo estic a l’aubedienci, faré lo que em manarà.”
Ja poreu pensar, germans, quina nit que vaig passar,
sense tenir res per jaure ni tenir res que tapar.
M’aixequí en sa matinada i em trobí mig enradrat,
vaig pigar quatre ballades i tot me va haver espassat, [6]
que és una feina que em ‘grada, sempre n’he set afectat.
Jo he fet una cançó nova...
IV
Un dilluns de matí mos vàrem ‘ver d’embarcar.
Em cridaren pes meu llinatge: “A on ets, Vicent Marí?
Ja pots replegar-ne es trastos, que n’has de sortir d’aquí.”
Jo vaig eixir-ne d’allina amb sos trastos replegats.
Vaig veure tanta gent junta, vaig quedar mig alterat,
i amb això ja m’ho digueren quan me varen ‘ver lligat:
“No et pots girar-te endarrere, que has perdut sa llibertat,
ni gastar-ne cap paraula, que per ara estàs privat.”
Jo vaig abaixar la vista i no la torní a aixecar.
Davant es port de sa Cala la vista vaig tornar a alçar. [7]
Tres érem de companyia, i es altres dos vaig cridar:
“Veis allà ses nostres terres, ses que solíem estar,
que hastes ara han set ses nostres i ara les hem de mudar.”
Sa triqueta i sa mitjana tot ho manava es patró.
“Bon Jesús Déu sobirano, no sé per què deis això.
No en tenim naltros sa culpa de patir el3 que pateix jo.”
“Si em vengués a llevar es ferro li daria sang del cor.”
Va venir i me’l va llevar, que no el vaig ‘ver de pregar.
Jo anava de popa a proa que pareixia un lleó.
Es mariners ja m’ho deien que no fes cap acció.
Jo els tornava per respostes “Ara no és hora d’això”.
Mo’ n’anàvem per enfora, que es llebeig mos dava bo. [8]
Arrimbàrem a Ciudadela, que allí hi ha l’emperador.
Em va dir que em detengués i em va calar un grilló.
Jo me’l mirava en sa cama: “just pareix fet per jo”.
I as meu costat hi havia Joan, mon companyó.
N’hi ‘via que demanaven aviat confessió
i ningun els assistia en aquella ocusió.
Jo tenia un mal molt gros, gracis a Déu que ha curat.
Parents i benefactors, molt poc vo’ n’heu recordat
amb aqueixa temporada que he hagut d’estar tancat.
Allí es amics se coneixen, amb un estar a sa presó.
Es que cobra així com paga no té que estar enteressat,
i es que té lo que es percura es seu mal no és plorat.
Si sa cançó no us agrada, jo l’he feta per jo.
L’he feta per devertir-me si mai me trob en tristor.
