Es dia devuit de juriol de mil nou-cents trenta-sis
es va dividir l’Espanya, va començar es moïment.
Es comandant Mestre es va fer càrrec perquè era un home valent.
Per aguantar li faltava tenir lo suficient,
canons i metralladores i s’ajuda de sa gent
i a poc a poc li ajudaren es que eren des partit seu.
As cap d’una temporada uns quants espinzells dolents
de Maó li enviaren un correu ràpidament
diguent-los que s’entregassin i abandonassis es castell.
Tres dies varen posar-hi per apoderar-se d’ell
i papers aborratxaven per arregirar sa gent
diguent-los que se rendissen i ‘nassin en favor seu.
I en diumenge saltaren murmurable
1 per sa gent,
que aquella banda de lladres venien des continent.
Mataven i arrastraven sense cap coneixement,
que duien una doctrina contrari a la llei de Déu
i es capellans los mataven diguent que eren es dolents
i ses esglesis cremaven destruint es sacraments.
Un mes i quatre o cinc dies va durar s’empediment,
que es govern que mos posaven era [2] del continent.
Així deien que el portaven, no ‘naven tan malament
que an es altres arrobaven i s’ho quedaven per ells.
Però va venir setembre amb un sol molt resplendent
per aquesta illa d’Eivissa, martiri de tant de temps,
que el Senyor mos enviava tres àngels a firmament
representats per en Franco, que és espone
2 nostro rei.
Per dalt de sa ciutat passaven tres voltes amb un moment.
Dixaren caure explosivos martiris per la gent.
Va causar terror i espant de tot aquell regiment,
que antes des matí fugiren altra volta al continent,
vestint-mos per tot Eivissa de disgust i sentiment,
que es quadro que presentaven a sa vista de sa gent
hasta es cabells arrissaven enc que ho fos es més valent.
I en llegiran una histori llavò es nostros pervenguents
i una pàgina de glori escrita amb sang de innocents.
Sa gent estava enterrada dins de la població,
sa ciudat abandonada de veure dava terror.
Dos voltes en sa setmana tornà sa maldició
i endur-se’n lo que els quedava que els pareixia millor.
Però as cap de sa setmana ja va mudar de color,
que de Mallorca vengueren forces en condició [3]
per defendre sa nostra illa d’alguna altra agressió.
De llavonses reina s’ordre, sa justici i es valor.
Hi ha alguna reprensàlia, que això no hem de dir que no,
però que s’ho mereixia, que és un càstig del Senyor,
que es que sembra cull tant si és dolent com si és bo.
Per això companyeros visquem amb una unió
treballant en salvar Espanya, guardem nostro batalló.
Formem-mos i ajuntem-mos-hi per lliurar-mos des traidor,
que no torni es salvatgisme, que és una destrucció
3.
Quan es tres mesos passaren es tornà a sentir remor,
però un diumenge de tarda va venir un avion
a fer-mos uns quants saludos que eren de marca millor.
Sa gent fugia de vila tota en una porfessó.
Corrien qui més poria, igual pagès que senyor.
Prompte en va venir un altre de igual condició,
que va tirar prop de vila sense fer mal a ningú,
lo que així disponia sa voluntat del Senyor.
Feien foc ses bateries, que era una admiració.
Aquí lo que mos faltava per la nostra guarnició
són canons de llarg alcance de sa nova invenció
per defendre sa nostra illa d’alguna altra agressió,
que ses tropes són valentes, manades d’un jefe bo,
que aquí en tenim tres o quatre que són [4] de lo bo i millor,
i sa contança que ell mana que també és un regit bo
hi ‘via tranquilidat i reinava es benestar.
Per mi sa gent es pensava que no volien tornar,
però un diumenge de tarda sempre me’n recordarà
d’una secció de s’esquadra que vàrem veure a passar
banda fora s’Illa Plana frente a vila es va posar,
però sa gent no es pensava que venguessin a tirar.
Dins es port hi havia barcos que venien a gordar.
No havia passat mitja hora que un avís varen donar.
Vengueren dos trimotors de Valenci que el govern los va enviar,
que li tiraren sis bombes i el varen incendiar.
Pobre tripulació, comptau com devé quedar,
veure la mort que venia no poguent-se defensar.
Cada u que pensi per ell si té sang de cristià.
La mort és molt espantosa, germans, ja podem pensar
que es barcos de proa a vila no es cansaven de tirar.
Es projectils se sentien quan venien a explotar.
Sa gent va fugir de vila i no hi va voler tornar,
i estan per la pagesia, uns ací es altres allà.
Això que ells han fet refugios perquè es puguin amagar.
Si es sentia toc d’alarma ja pujava es capità.
I es dia que feia s’any que es rojos varen tornar [5]
hi ‘via un gran moïment de trimotors a volar.
