De l’any trenta-sis tenc memòria, no és perquè hi prengués cap gust.
I
Lo que hi prenia era ànsia, sustos i molt de disgust.
Ho era es primers d’agost quan va començar la guerra.
De casa pensaven tots “prompte serem davall terra”,
que els rojos mateixos deien vendrien a bombejar.
Deien que si no es rendien que ho deixarien a pla.
Amb uns papers que tenien hasta ho feien publicar,
i el dia nou d’agost, jo sempre em recordarà,
perquè davant Santa Eulari hi varen desembarcar.
Dia 13 de setembre se’n varen ‘ver d’entornar
perquè els avions d’en Franco vengueren a bombejar. [2]
Amb ses bombes que tiraren es fil els varen tallar.
Per això és que se n’anaren no poguent telegrafiar
i el sendemà de matí hi havia gent que ho sabia
que en el castell havien mort tota aquella gent que hi havia.
Tots els que hi havia allí ninguna culpa hi tenien.
Quan els varen haver mort llavò sí que ja fugien
perquè tenien por que els fascistes no tornassin.
Si per cas ‘guessin tornat no se’n ‘gueren ‘nat tan fàcil.
I de l’any trenta-sis tenc memòria,...
II
Calant-se uns per cada banda a parar que no se’n anassen
si se’n volien anar ben prompte que els agafassin [3]
ja que tant volen manar, que tota sa raó els dassen,
que ells sempre volen guanyar, encara que els altres guanyin
i llavò se’ls emportassen i cap al fossar nou
i quan els desembarcassen dir-los “ja heu manat a prou”
i fer una fossa grossassa i que en quedàs estibada,
ja que ells prenen gust matant tot qui no els agrada,
que allineta n’hi ha molts tapats amb terra sagrada
i tot és per mor d’això, per mor d’aqueixos canalles,
i ens causava sentiment lo que en aqueixa illa hi ‘via,
‘ver vengut aquella gent i sense sabiduria,
perquè aixina ho podem dir que nengun d’ells en tenia, [4]
que si n’haguessen tengut tots viem que això no ho farien,
s’anar a fer aquella destrossa de sants i gent divina.
Molts fugien a amagar-se i passaven trista vida,
i molts que s’amagaven encara això no els valia.
I pensem dels pobres pares quina tristesa tenien.
Consivirem d’un de naltros si mos llevassen la vida
amb un moviment així com ho era aquells dies.
Déu mo’ n’enduga primer que això no ho tornem a veure.
Sempre tenguem menjar i beure i tot lo que hem de menester.
