Em manen bones persones i em diuen si vull cantar,
I
i amb so seu parlar fan honra, basten mon cor a ginyar.
Lo que em sap mal, que no em torni un cantador d’escoltar.
Ni manco es treball no ho paga des temps que m’han d’escoltar.
Mon cor farà lo que sap, llavò haureu de perdonar,
que si acàs he dat agravi ha set sense malpensar.
El cor meu lo que voldria amb tots bé poder quedar,
encara que em direu ara que això molt incert serà,
que és molta ma tonteria per no donar què parlar.
Sent així et dic que perdongues si et penses millor trobar,
que si tu es festejar enyores, no et vuigues, amor, casar.
Em manen bones persones...
II
Si em demostrasses folgança en ser que podem parlar,
jo em viuria en confiança que ems ‘ribaria a alcançar.
Jo ara m’he de viure amb ansi que pret m’hauràs d’oblidar,
perquè de molt mellor graci ja et vendran a festejar,
i en no que el seu cor s’aglaci, amor, d’amb tu conversar.
I en no ser que així es contenga no mos podrem pratigar,
i si no et tenc en seguida, mon cor tant no et planyerà.
Bon amor, si tu hi repares i hi vens a consivirar,
ja voràs com no et declares conforme et pots declarar,
i és perquè tu enganyat portes qui amb lleialtat a tu et va.
Veig clarament que m’enganyes, quissà m’ho dec precurar.
Em manen bones persones...
III
I anit he tornat per sebre si és ver lo que m’han contat,
que jo et volia oblidar em pens que t’han informat.
De mentider el pots tractar an es qui t’ho ha contat,
que ara més sovent vendré jo a seure as teu costat
fins que em desenganyaré el sí per qui el tens gordat [2]
o que tantot no recalgues picardia per ‘mistat.
Ja és hora, amor, que et declargues, que jo a prou m’he declarat,
i tu sembla que t’atardes, bé em deus voler dur enganyat,
enc que tu amb bones paraules diràs que t’has igualat,
i tens graci per gastar-les, lo que a jo m’ha curtejat
i aiximateix no et fiasses de sa meua lleialtat,
enc que molt fàcil pories, si per altre no has estat.
Jo m’espant que no hi pensasses, que el sebre em ‘via faltat,
i encara que no hi pensasses, ara t’he desenganyat.
Em manen bones persones...
IV
Jo voldria que encontrasses un home de bona gent,
polit i de fantasia i bo de dur-lo content,
que mai no fosses de plànyer ‘ver-li donat ton intent,
i si ho ets, ben assortada, això pot ser fàcilment,
de veure’t amb alegria i no conèixer es turment,
perquè si no era aixina, sospiraries sovent.
No vuigues posar reparo en lo que et dirà sa gent,
que si no és des teu agrado, i així bona excusa tens.
Així bona excusa tens, amor, per dessimular:
digue-ho an es teus parents, que nengun no et pregarà,
i si tantost t’enamores nengun no se’n temerà [3]
