Es dia quinze de maig una porta vaig tocar.
I
Era sa de l’hospital, escrit dalt de ella està.
Una monja anciana m’obrigué i em deixà passar.
Li vaig dar ses bones tardes, ella també em saludà.
—I què és lo que desitjava?-— refent-se em preguntà,
contestant-li jo en seguida que pensava allí entrar.
—Que ho sap, això, don Rafel?— em tornà a demanar.
Es tracta des director, que és per cert un capellà
del qual tots n’estam contents, perquè es sap fer estimar.
Me basta un petit temps per poder-ho comprovar.
—D’això ell ja està al corrent. —torní jo a contestar—
i si vostè m’ho consent estic dispost a esperar.—
Devers un sofà ja vell una mà ella allargà,
indicant-me que segués si volia descansar,
Conegué segurament encara no em va mirar
que fugia d’un maltemps i allí em volia repairar...
Estant en es banc siguent poc em faltà per plorar.
Recordava es infants meus i lo que podia passar...
As cap de uns pocs moments es director arrimbà
i después d’uns compliments un sobre li vaig donar
de part de l’ajuntament que és es que justificà
que som pobre sense béns i poc bo per treballar.
De lo qual n’estic content i no tenc dret a negar,
que amb jo ha set ben atent s’alcalde en particular.
M’ha fet entrar com a vell i veure de mitigar
es meu cor que està dolent segons va certificar
un metge que és vesí meu un dia que el vaig consultar.
Per jo no estar bé al corrent s’entrada vaig retrassar,
per causa es raccionament que me’n vaig ocupar.
Però llavors finalment ho poguí tot engepsar1
i en es dos dies sigüents a l’hospital vaig entrar.
Era es disset des mes que antes començ per anomenar, [2]
de quatre a cinc de la tarda, no ho podré mai esborrar...
Una monja empleada es meu llit em senyalà.
Donant-li jo una mirada en seguida vaig pensar
en sos que hi hauran jagut i deixat de respirar...
pensant per no haver tengut qui els allargàs una mà...
Oh món, que ho ets d’ingrat! Noves d’això ne puc dar.
Jo també som un desgraciat i aquí he de mal acabar.
És que jo he set tan injust que haiga jo d’aixís cobrar?
Crec que de sa ingratitud no n’he sabut abusar.
De lo meu sempre he viscut, no m’ha dat per rampillar.
Ara he perdut sa salut, ni casa tenc per estar,
i primer això he vuigut antes que portar aubardà...
Es que de justeci fuig i amb mi no es vol encarar
és que creu prendrà poc gust en so que l’ha de midar...
Ell bé sap que ho té perdut si es va a on s’ha d’anar
tant de dret com d’ajagut es color canviarà.
Gràcies a Déu no som mut, ho dic sempre tot ben clar.
que de sa llei de s’embut sa n’ha sabut ajudar.
Els desitj igual salut i anys per reflexionar
i que visquen amb tant de gust com es que jo he de passar.
Es dia quinze de maig...
II
Sa sala de Sant Miquel és sa meua nova casa.
Es número sis jo tenc des sis llits que està moblada.
Una estampa des sant seu, dos Cristets i un rosari
són es adorns que ella té i finestra damunt s’entrada.
Es sant, com ja tots sabeu, té en sa dreta s’espasa,
dalt del dianye un peu i amb s’esquerra ses balances.
Lo que indica, si ho entenc, que el dimoni juga amb trampes
i es contrari no consent injustícies de cap classe.
Es quadro que tenc present té una mica de semblança
amb coses que realment aleshores a mi em passen.
Jo també ara les tenc en qui puc dir-li “tunanta”
tot qui defuig de ses lleis, que és sinó amic de sa farsa?
Es diu, i jo que ho sostenc, [3] que lo just a Déu agrada.
Cada qual visca amb lo seu i ses mides... pegellades...
Es que vaixga contra vent segueix sa doctrina parda...
no inventada de l’Etern sinós d’aquell de ses banyes...
Des traïdor dirigent de sa roïndat humana,
de l’infern ell és el rei, a on s’hi purguen ses faltes.
Allí no hi haurà innocents ni arrepentits de cap classe.
Es decantats no fiels passaran per sa fogatxa...
Cremaran eternament com dos parells sumen quatre.
Tot dret cap as gran turment a pagar embrolls i trampes.
Cobraran segurament més o menos amb sa plata
que han pagat durant es temps que s’han calat ses sabates.
Dins d’aquest establiment palp sa vida d’un desastre.
Prefereix aquest mal temps que no em tenguen per pillastre.
No m’enquiet per el moment, estic per lo que Déu fasca,
però he de dir certament que pas per grossa borrasca.
Un temporal tan cruel com és es que a mi m’arrastra
no el desitj, dic formalment, ni an es que tan mal me tracta.
Passant-ho jo cruament en tot això no m’espanta.
Sols es infants, pobres d’ells, es pensar-hi és lo que em mata,
que no visquin dins s’ambient de família acordada...
En compte d’un gran infern, sense es calor de son pare...
He de passar sofriments sinós no tendria entranyes
per veure un pervenguent revestit de mala cara...
que afectarà an es meus com s’està ja passant ara.
Vuiga la Mare de Déu que impedeixca sa refaga
i dongui coneixement an es que tant li fa falta
i compleixca es manaments com diu s’escritura santa.
Aixís serà unicament com pot tornar a reinar calma,
desaparesquent es vent que ha causat sa gran margada.
Entretant passaré es temps en companyia de altres [4]
qui segur, coix o ja vell, tota és gent arruïnada.
Es meu cor i sentiments mai s’han folgat de desgràcies.
De tot lo mal jo me’n sent, res d’aquí me fa cap gràcia.
Quan el meu cor de repent me fa alguna palpitada,
suplic a l’Omnipotent sigui sa darrer vegada
i m’enduiga a on tenc dos angelets que descansen.
Allí s’acaben turments, afans, dolors, penes, llàgrimes.
També acaben es valents, s’odi, joies, or i plata...
Units tots qual bons parents sa terra ho arreglarà...
Es dia quinze de maig…
