Quantra1Déu, cap resistència molt tonto aquell que la fa.
I
Jo tenc una experienci i amb cap llec vull pledejar,
i veureu que és cosa certa si hi voleu ben reparar,
que aquell que ve amb sa planeta en aquest món per penar
per causa de sa pobresa, que és es grau més baix que hi ha,
que van darrere riquesa de deu parts nou des que hi ha,
i en aquest món de desterro tenim un dolent pensar,
perquè ems apareix grandesa es poder bufonejar2
i això és per falta de sebre per quin camí hem de pigar,
encara que el món ensenya, si és un que hi vol reparar,
que sa llei de Déu és recta pes que vol ser crestià,
i es morir és cosa certa, que no en porem esquillar,
que tots sabem que és un deute que un dia l’hem de pagar.
Pocs són es que poren sebre això quant prompte serà,
que la vida no és eterna, pot ser més prompte o tardà.
Hi ha una taia recta que ho és pes pès3 igualar,
que és en arribar a vellesa: ningú passa banda allà.
La mort no fa diferenci jove ni més ancià,
que en acabar sa candela sabem que mo’ n’hem d’anar,
i aquí no defensa es sebre, no hi val anar a estudiar.
Quantra Déu... [2]
II
N’hi ha que només desitgen es poder posseir béns,
i hi ha coses més senzilles que són més convenients:
una bona companyia per viure tranquil·lament,
que una pressona avorrida tot li dona enyorament,
i aquell que no té alegria res li dona compliment:
s’ha de passar una vida molt arrematadament.
Tota sola es mortifica, i en companyia igualment;
passa de nits i de dia sempre amb aquell pensament,
esperant sa sort que girga si és jove es va envelliguent,
si tarda molt, ja no arriba hora4de passar bon temps,
que aquest món són quatre dies pes que hi estarà més temps;
no tenim carta de vida nengun quant hi estarem;
que l’hem de deixar ems obliga, encara que el planyeguem:
un deute que ems encamina de s’hora ençà que naixem.
És una llei establida, calada del rei del cel,
que en ser que la mort arriba no hi val amic ni parent:
no pot allarga la vida nengú plorant ni riguent,
no hi ha pressona instruïda, no hi valen es sous ni es béns.
Camina la nostra vida, que per nengú s’entretén,
tant si és de nits com de dia, sempre porta un moïment
finsus que a sa taia arriba, que d’allí no passarem.
Tenim sa sentenci escrita, emperò molt poc sabem
si mos allarga la vida o si mos acurça es temps,
i aixina, pensem-hi sempre per quan s’hora arribarà,
deixem anar ses fatxendes i costums que al món hi ha,
i de bon gust prendre sempre lo que Déu mos donarà.
Qualsevol que s’acontenta amb s’estat que es trobarà,
tant si posseeix riqueses com si viu d’anar a captar,
com si és pena que el turment com salut per disfrutar,
hem de prendre pacienci no ems hem de desesperar.
Quantra Déu…
