I em manau que he de cantar, sent que poc gust us daré,
I1
perquè sa meua edat passa per poder donar plaier.
Germans, es que m’escoltau, una histori us contaré
de lo que em passa a jo, mica no us enganyaré.
Som casat i no renec2 de sa sort que em percurí
i ell en bona hora ho diga gracis tenc per donar-li
an el senyor que mos cria i mos ha de mantenir
en qualsevol part que un siga amb ell sempre pensem-hi,
resau-li salves regines per ben viure i ben morir,
que llavò quan hora siga al cel mos vulga tenir,
que ha de ser molta de ditxa per qui puga alcansar-hi
i així fent bones obres nostro valor pot lluir
i fent una vida santa i a Déu sempre preguem-li.
Si vivim fent males obres ja mos vorem a patir
si no en aquest món a l’altre: pensem-hi, que ha de ser així.
Pensem-hi, que ha de ser així, mica no ho istranyarem.
També pare i mare honrar, que és cosa que la devem,
perquè si no ho feim així l’ànima no salvarem.
Per salvar-la i ben morir visquem ben honestament
perquè si no ho feim així cert és que anam malament
i jo us donc aquest ejemple i tal volta no ho faré.
I em manau que he de cantar...
II
Veig que tal volta direu sobre això que us venc a dir
que a valtros poc us importa si som casat o fadrí
però ha set voluntat meua es dir-vos-ho i és així.
Tota criatura nada bona sort puga tenir
i bon pensar en sos seus pares que l’haiguen de corregir
i donant-li bons ejemples no prendrà dolent camí
perquè aquest món són dos dies passant disgust i turment
que s’alegria no és tanta com naltros ho desitjam:
per cada quart un disgust, per cada hora un sentiment.
Per això pensem-hi bé, repassem sa llei de Déu,
que la nostra vida acaba quan menos mos pensarem. [2]
Llavò allí tendrem es compte des pecats que cometrem,
també de ses obres bones que en aquest món li farem
i mos faran sentènci firme ell en duda no hi estem.
I es que ha set bo lo premia i es dolent cap a l’infern
o si no a purgatori que també és un lloc dolent.
I enc que us diga aquestes coses molt cert és que jo no ho sé,
però així mos ho ensenyen; es creure-mos-ho està bé,
perquè si anam malament molts altres hi van primer.
III
Ja vos he donat a entendre s’estat que jo m’entretenc.
Molts anys puga mantenir-lo a s’estat que us vaig diguent
en companyia des pares i de tota s’altra gent,
sa que he tengut finsus ara a onsevulla que estem
i quan arribarà s’hora que alguns mos despedirem,
que Déu disponga de naltros i en bon estat mos trobem,
que ell en companyia seua és cert que així hi estirem,
però si le hi fem aufenses en tal cosa no hi pensem.
Ell no és com naltros amb naltros, que si ho feim les dispensam,
si no és un dia és un altre, tot ve que ems ho perdonam,
que es dur-mos rancor dolent ja és quantre sa llei de Déu.
Amem-mos uns an es altres, que és cosa que la devem
amb parents i estrangers, per tothom generalment
pes temps que tenim de vida no viure-mos malament,
que la nostra vida és com una petita ratxa de vent:
passa i no s’atura en res, tan sols ni mancos la veim.
En comparança del món ja ho és cosa diferent.
Però lo que us manifest no és cada dia feim3.
Més sovent és es rancor, murmulant aquest o aquell.
Tots som enveja i pudor... Ai, que anam de malament,
repassant-mos uns as altres, així mos ‘nam distraguent,
pensant que no feim errades i pecant tan mortalment.
No és que no ems ho ben prediquin dalt sa trona ben sovent,
diguent-mos sempre aquells homes que són menistres de Déu,
d’aquell que mos enllumina en el món mentre hi estem[3]
i mos enlluminarà finsus a s’hora darrer
i llavò ell dispondrà cert és que així ha de ser.
Per tots allina tendrà cada ú lo que obrat té
i es que ha set bo li premia fent-lo del cel hereder
i es dolents per consumir-se molt mala fi los pervé.
