Allà dalt de la muntany1
hi havia2 un velletó;
per tots hi hagué cadira
i per ell un rabassó.
Quan va ser a mitjan vetlada,
s’al·lota tragué es tambor,
i va fer una cantada
que pareixia un sermó.3
Tota sa gent que passava:
--Bon Jesús, equè és això? [4]4
--Ha set s’ase des rector,
que ha remput sa fermadora
i es passeja pes cortó.
1 En uns fulls a part, que són de la campanya d’eleccions municipals, hi ha una altra versió d’aquesta cançó. Anotam les diferències.
2 arribà
3 Aquests quatre versos són un poc diferents:
Volgueren també sentir-lo
i li daren es tambor,
i féu una cantarella
que pareixia un sermó.
Ans d’acabar sa vetlada
es sentí una gran remor,
com si fos d’un terratrèmol.
Bon Jesús, equè és això?
Què serà en aquestes hores?
Això és s’ase des rector [etc]
4 A l’inici d’aquesta pàgina hi ha un passatge en prosa que està ratllat: El cancionero de Ibiza –escribe D. Manuel García Matos—presenta dos modos o maneras que, a buen seguro, tienen orígenes distintos. Uno, e la misma línea que siguen en gran parte los cancioneros de Cataluña y de la región valenciana, tanto bajo el aspecto musical como literario. Más importante resulta el otro de referencia, pues asume un estilo muy especial, que hasta ahora no hemos encontrado en ninguno de los cancioneros populares de España. Es de carácter fundamentalmente silábico-recitativo. Normalmente el canto empieza en la nota más alta, o alcanzándola desde alguna o algunas de las inferiores, y desciende hasta la más grave, rematando cada frase con una especie de gutural gorjeo que se llama redoble. Empléase este tipo de cantos en las reuniones familiares o amistosas de fiesta, denominadas xacotes.
