Cançoner de les Pitiüses

M’obliga ¹ qui em mana creure, si ho vol Déu primerament. I M’ho haurà de perdonar si jo he parlat malament, que de voltes sol cantar amb so ventre ple de vent, que en ser que no tenc menjar, cantant me vaig entretenguent, que m’ha arrimbat a passar des que hi ha aquest moniment. Un dia em vaig confessar amb un capellà plaient i li vaig explicar aquest aufici que tenc, i encara m’hi va animar, que així em ‘nava distraguent, i me’n ‘nava amb unes passes, camí camí correguent. Ja pot pensar si corria, setanta-quatre anys que tenc! Hauré de mudar de viure i anar-me repentiguent de tota la meua vida si he fet cap mal pensament. Jo voldria confessar-me a s’esglési del convent i resar alguns parenostros an es que han mort as castell. Siguen a la santa glori, no n’hi havia cap dolent. Déu mos hi porti a naltros quan d’aquest món mo’n ‘nirem, que pot ser que siga prompte, quan menos mo’n temerem.