—Al·lota, que ha arrimbat s’hora que es dos mos hem de provar.
I
Jo he fet una cançó nova, i ara te la vull cantar.
—Me’n folg i n’estic contenta, si no us hem de murmular.
—Tu em parles amb raó bona. Jo també te’n vull donar.
—De voltes ho val més creure-ho que haver-ho d’anar a buscar.
Si havies d’anar molt lluny, te pories acansar.
—Jo per tan poc no m’espanta, enc que hagués de caminar,
perquè no hi estic molt gord, es pes no m’acansarà.
—Que no sé si m’enganyes, per lo que es veu no hi està.
‘Nem a sebre per lo altre quines molles hi haurà.
—No em vengues amb xeringoles, que sa gent mos sentirà.
No és igual tenir pistola que sebre-la manejar.
Jo en tenc i la trec en vista per lo que s’estravendrà.
—Jo t’ho deia pes teu bé. No t’hi has d’enteressar.
Si un cas te la prenien, llavò no et pugues queixar.
—Jo, si em ves en tals apuros, t’enviaré a demanar.
—Jo vendria ben de pressa, si te’n pogués defensar,
però no ho són coses meues. Altri ho haurà d’arreglar.
Ja te la pots deixar prendre: ‘ximateix no et servirà,
perquè no tens què untar-la i la deixaràs rovellar.
—Tenc un esturment a casa, no te’l vull anomenar,
no fos que per algun dia tu te’n vuiguesses untar.
—Jo em pareix que vaig prou llisa, que sempre cuid llenegar.
—Sempre vols sortir amb la teua, paraula no et faltarà.
Has quedat al·lota soltera, que no t’has pogut casar.
—Vaig tenir s’avinentesa, no la vaig voler obrar.
Vaig pensar que era molt jove i abans volia triar.
—Al·lota que ha arrimbat s’hora...
II
i hem de comprar sa moblada, ja conversarem demà.
—En ‘nar-te’n passes per casa. Jo no voldria quedar,
i ho preguntes a ma mare, veiam ella què hi dirà.
—Jo et compraré un got d’ansa, perquè no et pugues queixar,
d’aquells que hi ha tan vora ampla, i te’ls deixaré triar.
—Ja és cosa que mos fa falta. Si el tenim, bé mos vendrà.
—N’haurem de comprar un altre, que un tot sol no bastarà.
—Per si mai hem de fer salsa, ja no l’haiguem de buscar.
—Haurem de comprar flassades. Sense no porem estar.
Jo les voldria gruixades, i a Vila no n’hi haurà.
—Però te vull asvertir de lo que et succeirà,
que jo ho som molt delicada: ses puces me fan saltar.
—Digues que ho ets molt pellprima. Quissà t’haurem de forrar.
—Ja estiria devertida, si no em poria endoblar.
Enc que de veres ho digues, ho haurem de deixar anar.
—Al·lota, que ha arrimbat s’hora...
III
—Es dia antes de casar-mos hem d’anar a convidar gent.
Si hem de fer lo que s’estila, no deixar ningun parent,
i si em vols acompanyar-me, anit mateix ho ‘nirem,
però n’he sentit a ploure: quissà mos remullarem.
—Et lleves sa roba bona, si tens pot de sollar-te’n,
i et quedes en camieta, si et pareix convenient.
—Aixímateix no voldria mostrar massa camallem,
perquè això només seria donar què parlar a sa gent.
—De nits ningú mos voria. Si tenim fred, correrem.
Sonarem sa xeremia per ‘nar-mos entretenguent.
—Ja m’agrada sa musica, si sona bé s’esturment,
que és cosa més devertida que no es ventre ple de vent.
—Ara no has dit cap mentida, no em pareix cosa dolent.
Me n’estim més una frita de botifarrons coents.
—Déu mo’ n’ha donat per ara. D’aquí al davant ja ho vorem.
Si Déu mo’n dona per sempre, ses gracis li donarem.
