He fet aquesta cançó sense mica d’alegria.
I
Quan vos ho hauré explicat, voreu com no dic mentida,
que jo ho era petiteta, que ma mare no tenia,
i ara també m’hi ha anat tota sa meua alegria,
que era es meu enamorat, es que més sovent venia,
que m’ho havia dit vegades, que per jo moriria.
No s’ho devia pensar jo que no mentiria,
i as fonament de ses cases, allí va deixar la vida.
Si hagués pogut parlar amb ell es temps d’una avimaria,
li hauria dat un abraç, un abraç de despedida,
diguent-li que perdonàs si agravi de jo tenia,
que jo li hauria tornat en sang de la meua vida.
Jo me n’hi hauria gastat, però es mèrits no ni valien.
Déu l’hi haja perdonat, a la santa glori siga,
que jo l’acoman a Déu totes ses hores des dia.
M’ha quedat per pensar per tota la meua vida.
De cantar aquesta cançó...
II
que jo no us puc explicar tot lo que a jo em contenia.
Des sustro que vaig bastar, agontar-me no poria.
No poria caminar, que ses cames me morien.
No poria parlar, que el cor meu se defallia
de pensar amb aquell pobret el cor seu lo que patia.
Allí estava tot solet, acabant la seua vida.
Tal volta tenia set i enc que cridàs no es sentia.
‘Gués tengut sa seua mare, que és lo primer que un sospira,
però estava as llit malalta, que enc que cridàs no es sentia.
Va morir desemparat de tota sa seua famili,
i jo que hi hauria anat, pensau que no m’atrevia,
que en tenia feredat des més amic que tenia,
de veure com s’ha encontrat as bo de la seua vida.
Déu ne guard tot cristià, jo pes moros no ho voldria.
De cantar aquesta cançó...
III
Que jo no he pogut obrar lo que el meu cor requeria.
Me n’hauré d’aconhortar, cert és que no convenia.
Valtros que anau per el món, Déu vos dongui bona guia,
tengueu confiança en Déu, que és es que mos encamina;
demanau-li de bon cor que mos dongui molts anys de vida,
i prengueu experienci en lo que veis cada dia,
que es que se’n va d’aquest món se’n va per tota la vida.
De cantar aquesta cançó…
