Si Déu me mantén memori i em donàs aubalidat1
I
jo us contaria una història de coses que m’han passat.
Ho va ser el cinquanta-cinc, que em duien a ser soldat.
Jo em vaig despedir de casa a quatre de juriol,
acompanyat de mon pare de ca meua fins as moll.
Damunt des moll d’Eivissa que jo em ‘via d’embarcar,
jo em despedí de mon pare i aqueixa raó em gastà:
“Adiós, fill de ma vida, Déu sap qui et veurà a tornar,
que jo t’estimava tant, com me’n tenc de conhortar.
Tots es dies de ma vida molta tristor he de passar
hasta que arribarà es dia que jo et podré devisar
davant de la meua vista amb la llicència en la mà.
Déu te do molt bona sort, que amb salut pugues tornar
a casa de ton pare, que ell no et desempararà.”
I el meu cor s’hi entristia, si va a dir la veritat.
Si Déu me mantén memori...
II
Quan [més] va, menos m’agrada sa vida [que] du un soldat2,
que enc que un tenga raó, encara no és escoltat.
No pot dormir quan voldria, ni pot estar descansat.
No és millor per dir sa cosa que un que n’ha set passat.
Jo em vaig estar set anys de ca meua retirat.
Molta gana i mal dormir jo us dic que n’he ben passat.
Ho va ser el cinquanta-nou, jo sempre m’ha recordat,
que va venir-ne una ordre d’aqueixa conformidat,
que es moros de Gibraltar s’havien rebel·lat
quantre es espanyols que hi ‘via gordant la cristiandat.
Quan a Madrid se va sebre, prompte va quedar reglat
de marxar quinze mil hòmens de cavalla molt ben armats.
Prencipiàrem la marxa finsus que hi vàrem ‘rimbar.
Quan vérem los moros ell mos feien tremolar,
amb les barbes que portaven i el modo que eren formats.
Vaja una figura rara, pensau que dic veritat.
Quan los vérem que venien pareixia un nevolat
d’aquella canalla mala i aquella diablestat,
amb grans siulos i ruïdos, que causaven temedat.
Ell tocaren a cavall i prompte vàrem muntar,
i formàrem un gran quadro, ja ho poder creure i pensar. [2]
I es comandant que portàvem una raó va gastar:
“Ell molt d’ànimo, germans, que endavant hem de passar.”
I amb molta de rapidesa li vàrem contestar:
“Hasta perdre la vida portam l’espasa en la mà
per defensar la bandera de tota la cristiandat.”
Si Déu me mantén memori...
III
Es primer de enero, jo sempre em recordarà3,
tocàrem a la carrera i muntàrem aviat,
passant torrentons i bardes finsus que hi vàrem ‘ribar
en un gran bosc que hi havia, Déu ne guard tot cristià,
que allí ploïen ses bales com s’aigo d’un nevolat.
Vaig tenir una encontrada —Déu ne guard tot batiat—
que el cavall que jo portava es va quedar estacat
dins unes penyes que hi ‘via un gran profundo forat.
Se’n ‘naren mis companyeros,4 jo quedí desemparat
i vaig baixar des cavall amb grossa brevietat,
quan vaig veure que venia un gran regiment format
i va ser mi companyero, que amb ell anava format,
i em va ser bona sort meua, va passar pes meu costat
i em va dir-me “companyero, equè és lo que t’ha passat?”
I amb molta de rapidesa prompte li vaig contestar:
“No em faries mal favor si em poguesses ajudar.”
Ell va baixar des cavall i em va tornar a preguntar:
“Què t’ha passat, companyero, que et veig ensentimentat?”
“Es cavall que jo portava aquí ha quedat estacat.”
“No t’espantis, companyero, enc que et veges apurat,
que aquí empleiaré mis forces hasta que em taiguen es cap.”
Treballant amb gran certesa i amb grossa brevietat,
quan es cavall va conèixer s’encontrava en llibertat,
ell ne va treure ses potes d’a on estava estacat.
I muntàrem a cavall amb grossa brevietat,
quan lo vérem que venia un gran remolí format.
Ell mos pareixien moros, del modo que anaven formats,
i vaig dir a mon companyero d’aqueixa conformidat:
“Ho seran espies falses, per aquí van amagats.”
Diguent aqueixes paraules ja es varen ‘ver replegat.
Junt amb ells hi anava un que era batiat, [3]
però feia molt de temps que ell n’havia renegat.
Ell mos va dir de manera, i en grossa brevietat:
“Avui el rei mos envia, que n’heu de ser presentats.
Si us entregau bonament, ell no sereu castigats,
però en no de lo contrari, ho sereu degollats
amb les armes que portau, perquè el rei ho ha manat.”
Jo feia dos mil idees, pensau que dic veritat,
i tenguen experienci’ de los demés que han ‘gafat,
que después de renegar llavò els tallaven es cap,
jo vaig fer un pensament, i ho va ser ben acertat:
con mi pistola i mi sable i mi cavall estimat
em vaig tirar enmig de tot, vaig fer una atrocidat,
treballant amb gran certesa, que jo sempre he pensat
que Déu del cel m’hi ajudava, o sant Josep estimat.
Jo els tenia en la memori encontrant-me en tal estat.
Ell vint-i quatre en caigueren, d’aquells moros renegats,
i los demés que quedaven se n’anaren aviat.
No es giraven endarrere, ja ho podeu creure i pensar. [4]
Vaig a acabar aquesta histori i tendreu que perdonar,
perquè si ho ‘gués de dir tot seria un mai acabar.
Poc es bo, i molt enfada, i ve que un fa mal de cap.
Si Déu me mantén memori…
