Jo en vaig ser-ne amb una festa l’any passat a Santa Ignès.
Va ser sa festa polida, sinó que no en traguí res,
si no és una esgarrinxada que vaig donar amb un marès,
i es companyons me deien “anem-mo’n, que això no és res.”
Tanmateix jo no ho voldria, per ser en es paratge que és.
Festejava amb una al·lota que no feia cas de res.
Porta bandera arriada com un mercant de no res,
perquè ja ha fuit dos vegades i amb aqueixa siran tres.
Llavò tenien per batle un home que ara no ho és,
que ell ho era en Lluc Talaies, tothom arreu lo coneix.
El va veure n’Antonina diguent que té mal francès.
Li fan caldo de gallina: es seu mal no serà res.
Quan arribaren es moros veureu lo que es presentà:
per tirar ses canonades no les sabia parar.
Sa ventura que tengueren d’en Pep Prats, que hi arribà:
“Lluc Talaies, Lluc Talaies, deixa’t de porfediar,
que sé més de tirar bales que no tu d’arruixar pa.”
Va parar sa canonada, s’arbre mestre els va tombar
i es xaberlins arruixava de ses Rotes d’en Manyà.
