Una cancó em dius que diga i no me’n record de cap,
que ses que algun temps sabia ja casi m’han olvidat.
I
i si algun mot no lliga ja tot em ve canviat;
no és es mateix que solia per estudiar, es meu cap.
Tot d’una es desmemoria, pareix que em trob atorbat.
Cosa que un no la pratiga ve que la perd aviat,
i a jo ja em contén aixina si he de dir la veritat.
Jo hauré de prendre retiro, ja pareix hora i passat,
que prompte sa gent diria que ho era massa cansat,
però que no ho coneixia o em ‘via apassionat,
i que si a cas me’n temia que feia es dessimulat,
i això és un dolent aufici, ja me n’he desenganyat.
Si d’altre modo puc viure, molt prompte l’hauré deixat.
No em queix que en la meua vida no hi haixga porfediat,
però veig que si seguia sempre aniria atrassat,
que en lloc de gonyar perdria, i això és un negoci flac.
Molt poc hi alcançaria, d’haver-me remput es cap,
de treballar nit i dia i no dormir assaciat.
Llavò encara planyeré
1 es temps que hi ‘via posat.
Una cancó em dius que diga...
II
Jo si en sabés de polides, que us pogués dar compliment,
d’aquelles que són de riure i donen gust a sa gent,
de bon gust vo’ les diria, creure’m poreu, que no ment,
i enc que veig que poreu dir-me lo que em segueix fàcilment,
que per això es necessita quissà lo que jo no tenc,
que això vol graci per dir-les i un tenir-ho corrent,
i si a jo em segueix aixina, conforme anava diguent,
en manar-me obeiré de pressa i molt lleialment,
sense fer-me pregar mica, perquè és un costum que tenc.
Una cancó em dius que diga…
