Jo he fet una cançó nova, ja la sentireu cantar,
i si reparau amb ella, poca alegria us darà,
que era un diumenge a la tarda, dia de devertiment,
que es fadrins tots se n’anaren cap a la mar correguent.
Un jove de fora vénda que també hi va voler anar
va prendre es cans i ses armes i es sarró d’anar a caçar,
fins a sa vora de s’aigua, fins allí no es va aturar.
Va tenir una encontrada, Déu ne guard tot crestià.
Quan ne donaren sa nova an es que varen quedar,
a son pare i a sa mare i germans tots es que hi ha [2],
se n’anaven cap a mar, daven espant de mirar.
Sa mare quan lo va veure, sa roba as tall de sa mà,
sa mare s’aferrà amb ell, tot ho feia tremolar:
—Fill meu de la meua vida, qui s’ho ‘ves ‘gut de pensar,
que ja ‘ves d’estar acabada s’alegria que em pots dar.
S’alegria que tu em dones ja és sentiment per passar.—
I en es diumenge vinent a missa hi varen anar.
Mossènyer diguent sa missa també en va haver de parlar,
i ell va parlar des dia que el ‘vien de celebrar,
i en va dar una anvertida an es que hi ‘vien d’anar:
—Veniu-hi, germans, veniu, Veniu amb devoció,
per valtros serà mellor, per mi sa meua alegria.
Déu vos do salut i vida, que per ell pugueu pregar.
Soliament que en morir-mos al cel mo’n puguem anar.
