Cançoner de les Pitiüses

De tornar m’he recordat, tal volta no vo’n temíeu. Jo no ‘via oblidat que volentat ne teníeu. Que sa gent(?) de per aquina jo li [...]1 Son presones devertides de bona explicació [...] i molt me’n folgaria jo que alegrament em viuria i devertit el meu cor. Però pot ser ho dirien al quantre d’així com jo. Que us hi assidonarieu prest de sa meua ramor, i anit es conten aixina, que passa de la raó. Massa temps cant de seguida no donant-vos tenir bo(?) que molt [...] vos folgaríeu sentint un bon cantador. Si Déu vol, ja serà aixina, tornant-li prompte es tambor. Mes faltes esmenaria. Jo li agrairé es favor. Que diga cançons polides, que estam a s’ultim regló. Tots preteniu de sentir-lo perquè faç es compte amb jo. Facem una gràcia priva(?), de tots el donc gonyador. Jo som així i vui dir-ho, una ponderació, de lo que al camp s’estila a qualsevol funció, que lo darrer, per prencipi es sol gastar lo millor, i lo que sempre ha agradat a tota llei de pressona, lo que ha enamorat una cosa que és rodona. I així puc ‘ver agradat, ja estau cansats de sentir-me. Si es meu cant(?) s’ha rebutjat si algú hi volgués [...]men ho deixaria aviat, no us infeccionaré. De tornar m’he recordat...