Cançoner de les Pitiüses

Adiós, gent de la casa, vui dir pares i infants. Fins a una altra vegada, ara sí que mo’ n’anam. ‘Pos que no us ‘sidona gaire, que de sentir-me us acans. Si Déu me das bona graci per anar-vos obligant, poria fer que me’n parlàsseu de tornar més d’ara avant. Si algun dia em convidàsseu jo vendria lliberal. Em qued amb bastanta gana de tornar, si no us sap mal, antes si no és abantes, però amb un dia semblant, que aquelles festes m’agraden més que no aquelles que es veuen. Que allí es diu missa cantada i hei fan sermons capellans, amb grans repics de campanes en sa professó que fan, amb una tira d’imatges, Sant Vicent es de davant, fent una funció llarga, d’estar-hi mos acansam. No reparteixen viandes, que en dijú mo’ n’entornam. Sa festa de ses matances heu és sa més prencipal, i a tothom dona folgança i amb bon gust la celebram. Em pareix clares vegades, que això és lo que mos sap mal. Que és cansat s’aconhortar-se amb una volta cada any, per passar bona hivernada, coses que fan bon consol. Un hi passa es temps a pler una bona temporada. Llevat quan Corema ve, ja mos és cosa privada, sinó compram es paper que és concedit del Sant Pare, que pot tastar aquell que el té lo que li donga la gana. Ja veis quin mèrit que té sa bul·la de la crussada. que per l’ànima ems convé si a n’el cos no li agrada.