Cançoner de les Pitiüses

Es tambor m’heu portat ara, m’heu aginyat fàcilment, i de cantar no en tenc gana perquè m’hi trob malament. Per jo i per tots es altres és un ofici dolent, pareix una cosa rara i de molt poc valiment. No mos ofereixen paga per molt que mos turmentem. Ses cançons van de regalo per un entreteniment. Per gastar alguna paraula tantot si cau avinent. Si es que ho senten són culpables, s’ho poden pendre per ells, i dir-mos, si tenen gana de seguir es devertiment. Si s’estimen més ses altres, Déu los do mar i bon vent. Ell recorren d’un a s’altra per anar ensertiguent quina té majors paraules per poder-los dur contents. Si prenen algun enfado amb so seu gènit dolent, que se’n vaiguen a Mallorca, però amb en Vara de Rey. Que allà està, boca badada, tal volta per parlar amb ell. Déu mos guard de sa desgraci que li va contendre a ell quan li tiraren sa bala que li va ‘nar per ses dents. Que era tan gros i el mataren, no li valgué s’assistent. No pogué defensar-se de deixar es seu regiment. Sa reina està retratada i amb sa ploma ho va escriguent.