L’amo de la casa diu que encara hem de cantar més.
I
Haurem d’anar obeint perquè ell sobrat s’ho mereix.
Naltros veim i coneixem que per naltros ha fet més.
Que mos convida a ca seua enc que ho siguem estrangers.
Com si ho fossem sa gent seua, i no mos atenyem res.
I ara ems hem d’estimar sempre, que és un home bo i cortès.
Jo, per venir-hi a ca seua passar es camí no m’és res.
Per venir em maneig lleugera, que no afin com m’enveieix,
i això ho causa sa quimena que tenc d’arribar-hi prest.
I si ho fos de dir-ho ell, quissà ho diria al revés.
Quissà vo’ n’excusaríeu que de present hei vengués.
Perquè lo que hi ganancia, ho és mal de cap només.
I en anar-mo’n sempre ems diuen vejam si tornareu prest.
Dant entenent que aprecien sa vesita que els hem fet.
Naltros es pensar tenim d’obeir de tornar prest.
Pensareu, des que hem sentiu: ja es coneix que molt tonta ets
si t’has pensat que tenim gana de sentir-te més.
L’amo de la casa diu...
II
Per naltros es mortifica, ja ha fet aprou i demés,
que hem vengut tanta famili i no s’espanta de res.
I ho causa que té es possibles per tot lo que s’ofereix.
També per fer sa musica que l’hi agrada i el diverteix.
Déu li do molts anys de vida perquè així ems puga fer més,
amb bona salut complida, que sense ell no som res.
Per a celebrar aquest dia. Per enguany no tornam més.
L’any que ve, en so mateix dia, si ell vol, serà el mateix.
Heu veurà qui tendrà vida, perquè tots impossible és.
Que se’n moren cada dia; sa sort des que Déu [...]
Però es que és jove confia sempre al davant veure més.
En ser veis mos avorrim, que no podem passar més.
Llavò mos despedim tots d’aquest món tard o prest.
En aquest món no hi tenim una hora segura mai.
La llei de Déu així ho diu i naltros no sabem més.
L’amo de la casa diu...
III
Dispensau tots qui em sentiu si tantot us ‘gues ofès
N’hi ha sobrat motiu, que jo mateix ho conec.
Que cantar i anar seguint una miqueta demés
per causa de dos motius que ara vos declararé:
que un és d’haver ‘nar obeint qui em mana, que és gent de bé.
I s’altre, perquè consivir que aquest temps exposaré(?)
qui m’acompanya i l’estim, que em ‘juda a fer quedar bé.
Si puc bé(?) de ‘nar obeint coses que em venien bé.
Si cantar he d’anar seguint, ajuda hei de menester;
que es coll se’m va desrenclint, fet des poc mèrit que té.
Si hem de anar seguint de cantar naltros només.
Que no feis cantar es vesins i heu pagam es estrangers.
Si de naltros vo’ n’enreis, veureu que es motiu hei és,
perquè seguim un ofici que no s’hi guanya res.
I això no dona queviure, sinó an alguns forasters,
d’aquells que els falta la vista o esgarrats de lo demés;
que canten cobles polides per places i per carrers.
I en el món tots hem de viure fins que Déu no vuiga més.
Tothom amb so seu ofici, cada un així com l’après.
Tot qui té molt llarga vida. Ningú viu sense fer res,
i es senyors es mortifiquen i a naltros no ems ho pareix,
per poder sebre estudien per [...]
i, en sebre prou, estudien per viure sense fer res.
Però és que hem de viure amb s’ofici de pagès,
no ems toca més que la ditxa de trebaiar com més, més;
i acabam aquest suplici quan no porem viure més.
Quan del món mos despedim una altra carrera hem pres
per anar a buscar tendrem lo que Déu mos ha promès.
Serà bon racó del cel, es que no ‘nirà través.
Que en morir també tendrem càstig per tot qui ho mereix.
I aquell que ho sap no ems ho diu perquè ja no tornen més.
Que Déu li guarda per ell la glori que posseeix.
Que és sa més gran alegria que l’ànima recebeix.
Res altre no necessita quan del cos se desconeix,
que haurà trobat(?) una ditxa que ja no s’acaba més.
L’amo de la casa diu…
