Estava la gentil dama
a l'ombra d'una murtera
amb una pinteta d'or
pentinant sa cabeiera;
en l'altra mà té un mirai
per mirar sa cara bella.
Quan se va haver pentinat
a subaix d'una font fresca,
ella sent una remor
i fixa sos uis en terra;
veu venir una serpent
que aixeca el cap i el redreça.
-Ai mesquina, valgam Déu,
valgam Jesús i la Verge,
o ma vida serà curta,
o em vendrà una forta pena!
-Jo som un rei encantat,
no vos regireu, comtesa,
fa set anys pateixc per vós
i altres set per lo meu regne.
Si voleu venir amb mi
sereu la estimada meua,
sereu duquessa de Troia
amb més poder que la Reina.
-Som maridada amb el comte,
mai li faré cap ofensa.
La reina los escoltava
goitant-los d'una finestra;
escolta això que el rei diu,
no el que Diana contesta;
i plorant i sospirant
tota enutjada se n'entra,
fent retronar el palau
amb sos llaments i amb ses queixes.
El Rei perquè s'assossec
se'n va a fer una cacera...
La Reina convida als comtes
a dinar a la seua taula,
i estant a mitjan dinar
d'esta manera los parla:
-Tots sou uns bons cavallers
que teniu la dona honrada,
fora el comte de Florença
qui la té molt descarada,
que n'és l' amiga del Rei,
amiga i amistançada.
Un a l'altre els comtes deien:
-Diana té bona fama.
-Callau, Reina portuguesa,
filla de sang renegada,
que si el Rei cuidàs de s'honra
ja us hauria aparedada.
La Reina es treu un tapí
i l'hi tira per la cara.
El Comte d'empeguehit
s'aixeca i fuig de la taula;
mana ensellar el cavall
i correns se'n torna a casa...
Diana que el veu venir
se posa molt afeitada
i a rebre'l, tota joiosa,
va al capdavall de l'escala,
caminant braços oberts
per donar-li una abraçada.
-Com vos ha sabut, bon comte,
el dinar d'on veniu ara?
-Lleva't de davant mi, perra,
departa't, perra malvada,
que a la taula de cal Rei
m'han afrontat per ta causa;
sé que ets amiga del Rei;
li serveis de enamorada.
-Anem-hi a que 'us ho desmenten,
davant mi, a la meua cara;
digau-los que menten, comte,
digueu-ho a les seues barbes;
si teniu muier polida,
més que polida és honrada.
-Digues la confessió,
que has de morir degollada;
moriràs aquesta nit
baix de la creu de ma espasa.
-Comte, si m'heu de matar
feu-ne venir ma Diana.
Se'n va entrar dins un estudi
a resar per la seua ànima:
i allà en els peus de un sant Cristo
va romandre ajonoiada.
-Vine, fieta de Déu
fieta de la meua ànima,
an aquest jo t'encoman
que et farà de pare i mare.
El comte me vol matar,
i sense cap culpa em mata.
Com ton pare m'haurà morta,
la gargamella taiada,
agafaràs el meu cap
i el rentaràs tres vegades
amb aigo de solimàn
i aigo fresca llimonada;
posa'l llavò en la bacina,
la millor, feta a Granada,
tapa'l amb la tovaiola
que veges mes ben brodada,
i el duràs així a cal Rei
com el Rei estiga a taula...
-Tenga, tenga, senyor Rei,
prenga aquest plat de maçanes.
-Com dus fruita tan novella?
-Perquè a la Reina li agrada;
per ella serà ben dolça
si per mi n'és molt amarga.
El Rei destapa aquell plat
i veu el cap d'una dama,
amb lo girant de sos uis
conegué que era Diana.
-Set anys d'enamorament
per veure't desfigurada!
Ai Diana de ma vida.
Qui la vida t'ha llevada?
-El meu pare senyor Rei
per la Reina malparlada.
-Als qui t'han llevat la vida
jo los tenc de llevar l'ànima.
Al sendemà de matí
troben la Reina estirada;
al comte taien el cap,
la justícia ho demanava.
Llavò el Rei va cridar els comtes
perquè tornassen la fama
a Diana, que si és morta,
altra Diana quedava.
El Rei va casar-se amb ella
i va esser reina d'Espanya:
si Diana era polida,
sa fia molt més encara.
