A les hortes del Rei moro
una mala herba hi havia,
qui tastava d'aquella herba
prenyada se'n romania.
L'infanta dona Isabel
volgué esser l'agosarada
que va tastar d'aquella herba
i va romandre prenyada.
Un dia son pare el Rei
tot dinant se la mirava.
-Mon pare, de què em mirau?
De què em mirau tant, mon pare?
-No et tenc de mirar, ma filla,
si sembla que estàs prenyada?
-No hi estic, mon pare, no,
les aigos m'han opilada...
Feren venir vuit doctors,
los millors de dins Granada,
quatre li toquen el pols,
quatre li miren la cara;
tots digueren a la una:
-Esta al·lota està prenyada.
Més per no retgiràr al Rei
diuen que estava opilada.
Sols una de ses cambreres,
una només, ho sabia,
la que la serveix a taula
i la calçava i vestia.
Un dia la va enutjar
maltractant-la amb fellonia.
La cambrera li va dir
que aviat la hi pagaria;
que se'n iria a la Reina
i que tot la hi contaria...
-Bon dia, senyora Reina.
-Bon dia, criada mia.
-Un pas vos venc a comptar
si m'assegurau la vida.
-La vida que Déu t'ha dada
ben assegurada siga.
-L'infanta dona Isabel
dos infants parits tenia,
i si us dic que va pels tres
no vos diré cap mentida.
Quant la Reina sent això
en terra cau esmortida...
-Vine aquí tu, mala infanta,
vine aquí tu, mala filla,
si lo que m'han dit es ver
dins un foc te cremaria,
si lo que m'han dit es fals
per reina et coronaria.
-No cregueu això, ma mare,
no ho cregueu,no, mare mia,
tan donzelleta som jo
com a l'hora que em parireu.
Mentres diu estes paraules
les dolors del part sentia.
-Despatxau-me prest, ma mare,
deixau-me anar, mare mia,
que tenc les dames que broden
i el fil d'or les mancaria.
Mentres pujava l'escala
el minyonet ja naixia.
-Vine aquí, comte Guavany,
mirai de la meua vista!
Treu el cap a la finestra,
veu el comte qui venia.
-Vet aquí el minyonet teu,
cerca-li blanca la dida;
si la lletera n'és blanca,
el minyonet ne seria;
no el dones a cap vilana
que el minyó s'enlletgiria;
cerca una bona senyora
que siga de cortesia.
Mentre diu estes paraules
el Rei a la sala arriba.
-Què portes davall la capa
que em causa malencolia?
-Mel·les tendres, senyor Rei,
per una dona prenyada.
-Me'n voldries dar un quern,
que les donaré a l'Infanta?
-Que em perdon el senyor Rei,
que me les han ben comptades,
i si n'hi mancava cap
la prenyada s'afollava.
Mentre feia esta resposta
sent l'infantó que plorava.
El Rei aixeca la mà
per pegar-li bofetada.
-No faceu tal, senyor Rei,
que jur pel nom del meu pare
que vos mouria unes guerres
que mai foren acabades.
