Es 19 de Juliol de 1936,
es va dividir l'Espanya es va començar es moviment.
Es comandant Mestre se'n fa càrrec perquè era un home valent,
per aguantar li faltava tenir lo suficient.
Tenia metralladores i s'ajuda de sa gent,
i a poc a poc li ajudaven es que eren des partit seu.
As cap d'una temporada uns quants espinzells dolents,
de maó li enviaren un correu ràpidament.
Diguent-li que s'entregàs i abandonàs es Castell,
i un diumenge l'assaltaren memorable per sa gent.
Aquella banda de lladres venia del continent,
mataven i arrasaven sense cap coneixement.
I es capellans els mataven deien que eren es dolents,
ses esglésies les cremaven destruint es sagraments.
Només quatre o cinc dies va durar s'empenediment,
que es govern que posaren era de s'ajuntament.
Sa idea tenien no anava malament,
que els altres tot ho robaven i s'ho quedaven per ells.
Llavors va venir setembre amb un sol molt resplendent,
per aquesta illa d'Eivissa martiritzada tant de temps.
El Senyor va enviar els àngels del firmament,
representats per en Franco que és d'Espanya es nostro rei.
Per sa ciutat passaven tres voltes en un moment,
deixaven caure ses bombes matant i ferint sa gent.
Hi havia tranquil·litat i un aparent benestar
per mi sa gent ja pensava que no volien tornar.
Però un dissabte a la tarda sempre em recordarà,
d'una secció d'esquadra que vàrem veure passar.
Banda fora s'illa Plana davant Vila es calà,
i dins es port hi havia barcos que venien a guardar.
El Deutschland ho va pagar que ho era un cuirassat,
que li tiraren tres bombes i el varen incendiar.
Tota sa tripulació pensau com degué quedar,
veure que la mort hi anava i no es podien defensar.
Es barcos de prop de Vila no es cansaven de tirar,
i es projectils que es sentien quan veien a explotar.
Sa gent va fugir de Vila no hi ha volgut tornar,
i estan per la pagesia uns aquí i altres allà.
Així que han fet refugis perquè es puguin amagar,
si es sent sa veu d'alarma o que fugi es capità.
Es dia que va fer s'any que es rojos varen entrar,
s'ha vist un gran moviment de trimotors a passar.
Es caces reconeixen per ses costes explorar,
pensant que algun atac no haguessin de preparar.
Que es rojos són molt dolents no ens podem fiar,
que fessin es pensament de tornar a desembarcar.
Que seria de tots naltros si hi poguessin tornar,
vendrien a acabar s'obra que ja varen començar.
Sa destrucció de s'illa que poc els hi va faltar,
que Eivissa és un paradís perdut enmig de la mar.
Així ho va dir el comte Rossi quan la va venir a salvar,
d'aquelles ordes salvatges que la varen sacrosar.
I deixaren una taca que mai més s'esborrarà,
dia 13 de setembre que tots hi hem de pensar.
Es pobres presoners d'Eivissa que en es Castell varen quedar,
que pagaren sa venjança per no ser des seu pensar.
Però l'Espanya ressuscita i prompte se venjaran,
castigant sa gent dolenta i es bons hi ajudaran.
En Franco és pare d'Espanya i així li hem de demanar,
com Cristo a la Santa Glòria que doni un benestar.
