Cantarem sa cantarel·la que tots junts hem practicat,
acabant amb ucarel·la, així com hem començat.
Es senyors de Vila diuen que és raó molt declarada;
que s'ucar es cosa de moros i de gent alborotada.
És de jovenots que tenen falta d'alguna cinglada,
o de ses lliçons des mestre i de gent ben enlletrada.
Perquè així potser entendrien que es fer ucs en ses vetlades
assusta garrits que jeuen i es cans rompen en lledrades
Vei-vos aquí, germans meus! si ho és cosa condemnada,
això d'ucar pes camins, o a la nit en ses vetlades.
Tenc per es senyors de Vila dins es cap cent mil raons
per dir-los que s'ucarel·la no és per armar qüestions.
Ni per promoure una guerra, ni fer-mos fer eleccions,
que això es que li agrada en menja i es que no es ferma es calçons,
agafa es camí i se'n va a Vila a córrer i pixar cantons;
ucau, germans!, que ara és prompte, s'uc tendrà contribucions.
Aqueixos senyors de Vila tenen es cap molt dolent
i no es recorden des güelos que ucaven contra tot vent.
Tant fos de nit com de dia, tot sols o davant sa gent,
a ells no els enfeccionava, es seu cor sempre content.
A llavors també ucava sa güela vora es torrent,
mentres rentava sa roba o duia es manteniment.
Que s'uc sempre demostrava que no hi h'via avorriment,
i ara es queixen i rabien quan senten ucar es jovent.
Uca es jove en ses vetlades, bé de tristor o alegria,
molt satisfà sa donzella quan rep es que ell li envia.
Li respon de baix des porxo amb altre uc, per petit siga;
també es pastoret a s'alba, quan comença a rompre es dia.
També es jai quan de repent li agafa aquesta mania,
i es al·lots quan duen aigua des pou de sa Joveria.
Es batle, que això sí, ho fa amb tota cortesia,
fins es vicari ho provà darrera sa sacristia.
Tots fan ucs lo fort que saben i no fan es que voldrien,
si un des senyors de Vila vengués a la pagesia!
En quan provàs ses xacotes, an es matí ucaria
més i més fort ell tot sol, que de Vila es sentiria.
Cantarem sa cantarel·la que tot junts hem practicat,
acabant amb ucarel·la, així com hem començat.
