Dau-me enteniment, senyor,
i una memòria molt clara,
que us puga explicar jo ara
la gran miragleció.
Es dies que es nostro pare
formà la creació,
mo’n va fer relació
i en llum de fe mos declara
la Iglésia, nostra mare,
el que mos fa sabidor:
en sis dies va criar
tot el món el pare etern.
Crià la terra i el cel,
animals, àrbrens i mar,
i lo mateix va criar
los calabossos de l’infern,
que amb lo tan malvat Uzbel
tota la sobèrbia està.
Crià l’home el sisè dia
i en el setè descansà.
Semblança d’ell va criar,
pensant que l’aubeiria,
que el precepte guarderia
de lo que li va manar,
que ho era el de no menjar
el fruit que li privaria.
Quan Adan havé criat
el pare celestial
en el paradís ternal
hi viu l’home desterrat.
Li va deixar encarregat,
però amb una facultat:
no menjàs el fruit vedat
de l’arbre del bé i del mal.
I la serpent infernal
el va fer caure en pecat.
Per Adan haver pecat,
qui és nat ha de morir.
L’escriptura ho mana així:
queda l’home desterrat,
que no té seguridat
de viure molt, no ho pot dir,
perquè tal volta es matí
s’aixecarà sà i granat,
per la nit és sepultat,
bé és obra de pensar-hi.
Sa vida de l’home ho és
com es sol que mai s’atura,
roda el món i pren altura,
lo que l’home li ha promès,
anem-hi an el minyonet
quan ell mori de vellura
en arribar a la sepultura
del que ha viscut, no n’és res.
De deu anys comença la planeta
si plega el coneixement.
Jo vull dar que en visca cent,
però no en viurà coranta
perquè en arribar an es vuitanta
torna el mateix innocent.
Mirau aquest testament
de quina manera canta.
Trenta de lo minyonet,
trenta que en dorm són seixanta.
De cent n’hi queden coranta
i aquest viure ja no és res.
De quinze anys comença a anar
darrere divertiments,
oblidat del primer ser
que el bon Jesús li va dar,
com si ja ‘ves d’aplanar
el món amb so seu poder.
Això és perquè deu pensar
que ha de viure eternament.
De vint anys comença a obrir
es ulls de l’enteniment.
Ell vol fer-se de valent,
com si no ‘ves de morir.
Tonto, que no consivira
que la vida és un moment.
Ho causa el coneixement
i tal edat no serà
de vint-i-cinc més feroç
que sa tigre an es lleó,
que ja ha perdut sa temor
an es seus superiors.
Bon Jesús, que ho és d’honrós
no pensar en lo venidor,
que va morir un Samsó,
que ho era tan poderós.
De trenta l’enteniment
a l’home comença a entrar.
Si ho és casat, conservar
i seguir el bon sacrament,
però si ho és un dolent
tal vegada més mal fa.
De trenta-cinc se’n va l’home
algun poc ja més pesat,
perquè ja ha consivirat
que es judici se’n vendrà
i compte haurà de donar
de tot es mal que ha obrat,
perquè aquell que l’ha criat
és es que l’ha de jutjar.
De coranta ja abraçat
ja ve l’home amb interès
darrere aplegar diners
per deixar bona heretat
per fins a l’eternidat
afegir branques a s’escreix.
De coranta-cinc li pren
una grave enfermedat
i tot lo que ha percurat
és pes metges i barbers.
Vei-vos aquí equè té més
de ser tan interessat.
No hi ha millor heretat
que deixar l’ànima bé.
De cinquanta diu “Senyor,
vós que m’heu aconservat
al món lo més pecador
moríreu crucificat
per ‘ver-vos agraviat,
a mi em pesa amb gran dolor.”
De cinquanta-cinc ja fa
l’home molta penitènci
de temor quan morirà
d’una terrible sentènci
perquè en aquella audiènci
ningú se’n pot escapar.
De seixanta l’home fa
molts de càlculs de cap,
perquè té por i no sap
si aquell any sirà es darrer.
De seixanta-cinc ja va
que no pot més extrems;
bé ho són es seus pensaments,
pensant amb lo que ha obrat
quan era de terna edat,
si trencà alguns manaments.
De setanta ja no es fia
quan de la seua edat
veu que ja l’eternidat
s’acosta per cada dia.
Es mèrit millor seria
posar-se en un bon estat.
De setanta-cinc s’alegria
de l’home acabada està,
quan veu que no pot anar
per part d’allà on solia,
amb un garrot en sa mà
i encara no pot fer via
de què tal jumania [jovenia?]
‘via arribat a gosar.
De vuitanta anys l’home es troba
a un racó abandonat
i si parla és maltractat
pes seus fills, té de callar,
i si li donen menjar
tal vegada és de mal grat.
Mirau com li és pagat
el bon ser que els va donar.
De vuitanta-cinc ja es troba
des cap ja tot arrendit.
Ell se troba dins un llit
que ja no es pot remenar,
que no fa sinó pensar
si té res mal alquerit
o que tal volta ser ric
l’haixga de fer condemnar.
De noranta anys l’home es troba
com un cabdell arrufat,
que de fred està gelat
des des peus fins a la planta
i l’han de tenir tapat
amb una flassada o manta.
De noranta-cinc no deixa
un frare o capellà
que si tal desmai hi ha
tot d’una hi corren de pressa.
Un sacerdot el confessa,
s’altre hi porta es combregar,
que sols un moment hi ha
entre es morir i es néixer.
De cent anys l’home ha expirat
per anar a un tribunal
davant des jutge real
de tremenda majestat.
Allí amb sa veritat
sentencien cada qual.
Ho és es llop infernal
que predica sa maldat
d’aqueixa vida mortal.
