Don Enric surt amb don Blasco,
a caçar se'n van los dos
i don Blasco amb traïdoria
tira, i mata al seu senyor.
Així que 'l té mort a terra
se'n va a veure a Blancaflor,
i la troba que plorava
guaitant dalt del mirador.
-Què teniu vós, dona bella,
per què plorau, Blancaflor?
-Plor que veig tornar don Blasco
i no torna 'l meu senyor.
-Ni tornarà; estès a terra
en bosc de gran espessor,
marts i genetes se 'l mengen
i los cucs de Faraó.
-Ai! Callau, callau, don Blasco,
lo mateix faran de vós.
-Callau, callau, dona bella,
que no faça en vós pitjor.
-Ell no ho fareu, no, don Blasco,
que heu d'esser lo meu senyor.
La agafa per les mans blanques
i baixen al dormidor.
-Desvestiu-vos, gentil dona,
desvestiu-vos, Blancaflor.
-Vos despullau-vos, don Blasco,
com solia el meu senyor.
Ell se deslliga s'espasa,
ell se descorda el gipó
i al llevar-se les sabates
desfent un un del cordó,
ella l'espasa mateixa
li clava su al mig del cor.
-Don Blasco, això és la revenja;
axí es maten als traïdors...
L'endemà el cap de don Blasco
penjava en el mirador.
Lo bon Rei com ho va sabre
va dir aquestes raons:
-Ben haja la bella dona,
ben haja la Blancaflor
que tan prest se n'és venjada
de la mort del seu senyor.
