Cançoner de les Pitiüses

Sa vida de sant Esidro,¹ que es seu viure era molt bo, una vida declarada i explicada en un sermó. Mossènyer la predicava, jo l’escrivia en mon cor per poder-la dir an es altres que no sàpien res d’això. Vós vulgueu-m’hi ajudar, sant Isidro, amb gran valor. De petitet n’aprengué² s’ofici de llaurador i es va calar³ de criat a casa d’un gran senyor. Es matí, quan s’aixecava,⁴ amb bona devoció es senyava i persignava,⁵ prenia es seu senalló⁶ junt amb es parell de bous⁷ i es saquet de sa llavor, i se n’anava an es terç a fer de bon llaurador. Es sacrifici des dia l’oferia an el Senyor, que a tot lo que sembraria li donàs bendició, proveint per ell i l’amo i tota generació: cuquets,⁸ pardals i formigues que hagués⁹ criat el Senyor. N’hi havia un conventet allí prop pel rededor; ell ho tenia d’estil d’anar-hi a fer oració, d’encendre¹⁰ ses llantietes i¹¹ fer llum an el Senyor, i oir¹² el sant sacrifici amb molta devoció. Es vesins prest conegueren que ell era un criat molt bo, i feien així com ara en semblant ocasió:¹³ tots lo sostreien¹⁴ a l’amo: —Vine, que estiràs millor.—¹⁵ Mes Esidro amb gran prudència¹⁶ no s’escoltava ningú. Ell li feia es gust a l’amo¹⁷ complint s’obligació¹⁸ i se’n tornava an es terç a fer de bon llaurador.¹⁹ El dianye temptador, volguent Esidro temptar²⁰ se n’anಹ allà on l’amo²² i aixines va²³ mermolar²⁴: —Si tu des criat et fies²⁵ poc batre trauràs des vents, que se’n va per ses iglésies a buscar devertiments,²⁶ i tengues per cosa certa que perd sa meitat des temps.— L’amo amb això va quedar tot ple de mals pensaments. per aginyar-ne una prova, veureu lo que va pensar.²⁷ Li va dir: —Escolta, Esidro,²⁸ lo que tens de²⁹ fer demà: tens d’anar a quatre pobles, un d’ací, s’altre d’allà. Retirats són uns des altres, feina tendràs per tornar.—³⁰ Esidro amb molta³¹ prudència de tot es va encarregar, i l’amo ha determinat que el vol experimentar.³² Se’n va anar dalt un putxet que més amunt d’allí hi ha. Es girà per cada banda, i Esidro enlloc va faltar³³ i es girà devers es terç, veu dos parells a llaurar. Es d’enmig ho era es seu, es altres no els coneixia, dos hòmens vestits de blanc es dos parells conduïen³⁴. Es passejà³⁵ pes camí fins que es criat va arribar³⁶. Li digué: —Escolta’m, Esidro, m’has de dir la³⁷ veritat: qui eren es ajudants que duies as teu costat?— Ell li tornà de resposta³⁸: —Jo ajudant no n’he vist cap.— L’amo ja li va respondre parlant-li un poc enfadat: —Equè has de fer de negar-m’ho? Pes meus ulls m’ho he mirat!—³⁹ I llavonses repararen⁴⁰ que era Déu que li ajudava,⁴¹ que amb sa seua arada sola tres solcs en via portava, que era algun àngel del cel que Déu li havia enviat a proveir-hi⁴² sa terra pes temps que ell ‘via faltat. Així és es primer miragle d’Esidro, el sant llaurador.⁴³ En aquell temps s’estilava un costum que era molt bo, que es fadrinet que servia de criat o llaurador, l’amo l’hi pagava⁴⁴ amb terra dins sa seua possessió⁴⁵. Sa quintaneta d’Esidro ja va madurar primer. Ell va ser llest a segar-ho⁴⁶, sa garbelleta va fer. Llavò segà sa de l’amo⁴⁷ quan va ser⁴⁸ madur també. Sa garbera molt més grossa que hi ‘via en es sementer⁴⁹. Quan ho tengueren batut⁵⁰ es munts iguals varen ser. L’amo que va veure això ja no va poder callar, i li va dir⁵¹: —Escolta, Esidro, ell m’has arrobat es blat.— Ell li respon:⁵² —Amo meu, ni un gra sols vos n’he llevat⁵³. Si no, vós sou a ca vostra, no hi teniu dificultat⁵⁴. Preniu-lo,⁵⁵ que tot és vostro, jo n’estic aconhortat. Deixau-me ventar sa palla, que jo em donc per ben pagat.⁵⁶ —Ja pots ventar-ne sa palla,⁵⁷ tant com la vulgues ventar.— L’amo dins son cor pensava⁵⁸: “pocs almuds n’hi triarà”.⁵⁹ Quan la va tenir ventada⁶⁰ es munts iguals varen ser.⁶¹ Amb això contemplarem⁶² sa seua devoció. Veis aquí es segon miragle d’Esidro, el bon llaurador.⁶³ Vegent sa bona collida que Déu li havia donat, Esidro pensà casar-se⁶⁴, si era de Déu voluntat que pogués trobar una dona⁶⁵ que fos bona cristiana; i em pens que la va trobar⁶⁶ així com la desitjava. Ell li va dir⁶⁷: —Esposa meua, et pos per obligació d’anar an es conventet a fer-hi oració una volta cada dia, seguint es meu⁶⁸ costum bo. El dianye temptador, perquè el volia temptar,⁶⁹ se n’anà a buscar n’Esidro⁷⁰ i així li va mermolar⁷¹: —Si vesses sa teua dona quan te n’has hagut anat⁷², si se n’ha posat de vetes,⁷³ de gales i mocadors, i se n’anà pes torrents⁷⁴ allí on estan es pastors⁷⁵.— Esidro que això sentí⁷⁶ ho volgué experimentar⁷⁷. Se n’anà dalt un putxet⁷⁸ que més amunt hi havia⁷⁹. As cap d’un rato la viu⁸⁰ que de ca seua sortia⁸¹. Quan va ser més avallet es posà sa mantellina i per avall va pigar. I quan va ser en es riu⁸² es va senyar i persignar⁸³, i va quedar camí fet per ella poder passar. Aquest miragle ems declara sa seua devoció. Santa era també sa dona d’Esidro, el sant llaurador.⁸⁴ Llavò, anant en lo temps, Déu els hi donà un infant⁸⁵ que era sa⁸⁶ seua alegria. Un dia Esidro arribà⁸⁷ d’allà on feina tenia, es trobà sa seua esposa⁸⁸ que estava molt aflegida⁸⁹. —Equè és això, esposa meua, equè tens, tant de plorar?⁹⁰ —Jo plor i vull plorar sempre, que no em puc aconhortar, perquè un infant que teníem dins es pou ha debalcat. —Calla, calla, esposa meua, que Déu mos ajudarà.— En compte de castigar-la, encara la consolà. Se n’anaren vora es pou, s’hi varen ajonollar; as⁹¹ cap d’un ratet que hi eren es seu cor es va alegrar, que varen vore com s’aigua⁹² que per moments s’aixecava⁹³ els hi tornava s’infant,⁹⁴ que dalt de s’aigua ballava i amb un bot es va tirar dins es braços de son pare. Amb això hem de contemplar sa seua devoció. Veis-vos aquí es quart miragle d’Esidro, es sant llaurador. Ara en contarem un altre, seguint un altre rengló. Un dia el vesità l’amo⁹⁵ i aigua li va demanar. —Anau en aquell bosquet,⁹⁶ que allí en podreu encontrar.—⁹⁷ Vent l’amo que no en trobava⁹⁸ n’hi va tornar a demanar.⁹⁹ Esidro va aturar¹⁰⁰ es bous i també se n’hi va anar.¹⁰¹ S’apuntà a una roca viva,¹⁰² el cor a Déu va aixecar¹⁰³ i va dir: —Si Déu volia, aigua aquí ems podia dar, molt bona i molt profitosa, que ems poguéssem refrescar.— Diguent aquestes paraules, un broll d’aigua s’aixecà, i hi va quedar una font viva que ara encara hi deu estar; ara encara hi van a beure¹⁰⁴ es que habiten per allà. A sa ciutat de Madrid es va seguir tot això, i ara a sa ciutat mateixa tenen es sant per patró.