Vaig trist i no sé el que em passa de veure lo que em segueix,
cada hora el cor meu s'aglassa vegent lo que m'ha acontès
I
De veure que per es poc sebre que tenc ja no em diverteix.
Emperò jo en tenc sa culpa de tot lo que m'ha acontès,
puix que m'hi apassionava una mica massa pret,
perquè no sabia encara aprou sa passió lo que és.
Per això s'enamorada ara de mi es desconeix,
quan jo mancos me pensava que un tal m'acontengués.
Bon amor, si acàs m'oblides que no poguem parlar més,
així mateix vull contar-te es meu pensament quin és,
encara que tu pots dir-me que casi ja el saps demès;
encara que tu això em digues, dir-te vui lo què em segueix,
i és que jo lo que voldria casar-me amb tu tard o prest
i que tu no m'oblidasses mentre que en el món visqués;
emperò és al quantra: hauré de dir, segons veig
que en no conversar en sos altres el teu cor no es diverteix.
Vaig trist i no sé el que em passa...
II
En sa meua enamorada veureu lo que m’hi segueix:
que ser-hi casat voldria i que no es penedigués
que jo no em penediria si un tal veure pogués.
Res altra desitjaria més que uns tenirs honests
que passar-hi aquesta vida i glori quan morigués,
que deuran, quan hora siga per pobres i cavallers;
que si d'això fossim dignes ja no hauríem menester
anar uns darrera es altres enganyant qui més pot més.
Vaig trist i no sé el que em passa...
III
Amor de mi tan amada, digues-me amb a què t'hi ofès,
que em veure'm sa cara em falses; no puc pensar això com és.
Heu causa que en vénen d'altres que et deuen agradar més?
O es de ca teua t'ho diuen i tu bastes a creure'ls?
Si és així, si al cas t'oblides de mi, bona excusa tens
per donar-me despedida o anar-me desnebiguent;
pots dir que estàs obligada a creure sa teua gent,
que es infants creuen es pares, així mos ho van diguent.
Trob una cosa arreglada que es jóvens creguen es veis;
d'altra part és cosa mala si et desfàs es gust per ells.
Si per pregueris te cases per donar gust an es teus
i llavò per algun dia ‘veses d'anar en sentiment,
a què t'ha de dar alegria si en tenen sa culpa es teus?
En tocant a aquesta cosa jo hi tenc un mal pensament,
que estic cavil·lant cada hora, perquè ja s'acurça es temps,
i encomentant-me a Maria i al Sant Cristo del Convent
que ens deix viure amb alegria i amb un pensar diferent.
Més m'estim viure'm aixina no desconfiant de Déu,
que no posseir riqueses si han de ser contra es gust meu.
Si mai arrib a casar-me, que Déu m'ho tenga promès
no em vui escoltar paraules ni creure'm ningú per res;
pensaré que ha set sort mala tal volta que em persegueix
o que Déu me l'ha enviada perquè jo me la meresc;
perquè Ell es nostre Pare i fa lo que li pareix;
Ell en tots los del món mana perquè Rei de naltros és.
Per això anant en cuidado a ofendre'l ni a pecar en res,
mos farà hereus de la glori ja que mos ho té promès.
Cada dia mos ajuda perquè no anem a través,
sempre està al cel esperant-mos i heu està braços oberts.
Trist vaig i no sé el que em passa...
