Cançoner de les Pitiüses

Una pastora amorosa amava molt un pastor i estava molt empatxosa¹ en es peus des confessor, diguent-li: –Pare rector, direm que Déu mos ajut; qui no ha conegut amor en sa seua jovintut? –Pastora, deixa anar això, no facis mals pensaments, si ara et vols confessar digues es deu manaments. –Pare, jo es deu manaments que Déu m'ha dats a gordar, jo tots los he anat rompent sols per un pastor amar. En el primer manament me n'acús amb² gran dolor, ni manco he amat a Déu per amar an el bon pastor. En el segon he jurat que d'ell no m'apartaria, que d'ell no m'apartaria encara que em fos ingrat. En el tercer manament no he dit missa complida, jo estava pensant en ell i mirava si el voria. En el quartè manament pare i mare no he honrat, tots los he despreciat per amar lo bon pastor. En el quint he desitjat a més de quatre la mort, perquè em daven combat fort que olvidàs lo bon pastor. En el sisè manament, pare, no li dic res, vostè no és tan innocent que no ho tenga per intès. En el setè jo me'n enduia de casa lo bo i millor, i Ilavò ens ho repartíem entre jo i el bon pastor. Pare, ja m'he confessat, deman ansolució. –No te la puc donar, no, que tal orde no m'han donat. Jo som es mateix pastor de què estàs enamorat–.