Cançoner de les Pitiüses

He fet una cançó nova ja que em manau la vull dir que és feta i estudiada de lo que em va succeïr. I Era un dimarts capvespre que vaig anar a cas vesí que hi havia una xacota i la gent que hi va acudir perquè hi havia unes al·lotes d'aquelles de lo més fi. Tantost se n'aixecà un jo en es seu lloc em posí. Si no que ho vaig guardar plànyer antes d'anar-me'n d'allí; Perquè no vaig tenir manya de que m'escoltàs a mi... Ella a s'altra part tenia qui la feia encobeïr. I em va dar per sa banya un moltó que era xotí jo dins el meu cor pensava en ser a casa el vull rostir; de sa sang i sa freixura ja tenc per morçar al matí. De sa pell vull fer-ne un odre per dur s'aiguardent i vi, també vull guardar ses banyes per tafarres de rampí. A sa coa vull guardar-la per ço que ara us vaig a dir: per una bàina d'espasa si mai n'arrib a tenir. Ses dents vull guardar-les totes per fer puntes de molí, i es queixals per peu de caixa per guardar-la de podrir. Llavors vull penjar ses barres dalt d'un cimerol de pi per veure així ses formigues a porfessons anar-hi. Totes vestides de negre per abaixar-les d'allí, que ell és una gent molt niga en fer-les empundentir. Aquell que no ho vulga creure que s'hi posi vora conill llavors em tornarà resposta lo que jo dic si és així