La reina d’Espanya estava en mando i possessió,
i tot el reine d’Espanya regit pes governador1,
I
i tots estàvem subjectes2 en mando d’aquell senyor,
i tot mos venia al quantre, res mos venia en favor.
Tots es dies suplicàvem de bon cor an el Senyor
que Déu mos donàs pacienci en tal tribulació.
Tots es dies mos creixien en sa contribució,
no podíem fer tabac per fumar un fumador
ni podíem tenir armes per gordar-mos del traïdor3,
que ja estàvem més subjectes4 que es que estan a sa presó.
Per aquí ells5 ja se’n temien d’una revoltació,6
que feien moltes de coses al quantre de sa raó,
i ara sa llei ha mudat en nom del beneit Senyor.
La reina d’Espanya...
II
A sa porta de l’esglesi , de peus damunt s’escaló,
es batle va amonestar i no va fer la raó7,
que no va dir lo que hi ‘via en aquella ocasió,
que li ha vengut una orde del més alt emperador
que havíem de canviar es nostro governador,
perquè ell amb algunes coses sortia de la raó8
i havíem de baixar a Vila tots amb una porfessó
per recebir sa persona del senyor governador9.
De Sant Joan ne baixàrem per formar-ne un batalló.
Per baixar amb més politiga mos hi faltà lo mellor:
mos hi faltà sa bandera, s’alcalde i un regidor.
A prou que tots ho planyíem en aquella ocusió,
de quan mo’ la demanaren no poder-los dar raó
d’una prenda com aquella que era de tant de valor.
Casi tots es sonadors portaven es seu tambor
i llavonses castanyoles, que us dic que feien remor. [2]
Pes rastillo avall baixava tot amb u una porfessó,
més de coranta banderes casi totes d’un color,
que us dic que era una alegria en aquella ocusió,
de veure que ja teníem tota l’Espanya en favor.
Un general espanyol és causa de tot això.
Ja li podem dar ses graci’s qualsevol aucusió
si el veim en necessitat anem-hi tots en favor.
La reina d’Espanya...
III
Ell mo’ n’anàrem de casa un diumenge en ‘ver morzat
per anar a veure sa festa que hi ‘via per la ciutat,
i abantes d’arribar a vila ja mos ‘vien devisat.
De quatre anàvem de fondo quan vàrem ser a s’empedrat.
Ell ‘ribàrem a sa plaça devers les dos o passat.
Pes rastillo avall baixava sa tropa amb so pas format
i tocaven sa musica, tot molt ben acompassat
i allí mos assaludaren amb so capellet llevat
i naltros els recebírem de molt bona volentat.
Vora sa pescateria ja mos hem agermanat,
i llavonses passejàrem pes carrers de la ciutat.
Mo' n’anàrem as cas-i-no quan vàrem ver passejat.
D’allí va sortir un home de molta formalidat
i mos va fer un sermó que sempre m’ha recordat,
que ja podíem cridar tots viva la llibertat,
i podíem tenir armes i podíem fer tabac,
i fora pagar consums, quintes ni matriculats
i dret de places i portes també quedava llevat,
i que donàssem ses gracis a Déu que mos ha criat.
Ja tenim un poc de graci’ de lo que era un temps passat.
Algunes dones hi ‘via que ploraren aviat,
i ploraven d’alegria, si he de dir sa veritat,
de veure que es seus infants quedaven en llibertat. [3]
Era una cosa d’espant es mirar per la Marina
sa gent que s’ha arreplegat quan vengué es governador,
que es va haver desembarcat, que venia de Mallorca
amb sa seua llibertat, que és un home de respecte,
una gran autoridat. Per damunt es moll d’Eivissa
no es podia caminar de tanta gent que hi havia,
no hi ‘via lloc per passar. Jo el vaig veure que portava
es capellet en sa mà i sobrava dalt des altres,
que sempre el duien en là; d’allí finsus as cas-i-no
poc va haver de caminar. D’allí finsus a palaci11
el vàrem acompanyar. Llavò va sortir as balcó
i una raó va gastar; que es trobava sufogat
i ‘via de descansar. I d’allí una hora i mitja
ja tornaria a baixar. Mo’ n’anàrem as cas- i- no
i en seguida va baixar, i allí va donar ses gracis
des petit an es major. Déu li do molts anys de vida
i que faci la raó, i que puga ser molts anys
es nostro governador, i que coneguem amb ell
que sempre mos va en favor.11
La reina d’Espanya...
IV
Ja està desapoderada, ja ha perdut aquest valor,
i ha entrat un altre partit, veiam si estarem mellor.
Eren les deu de la nit o s’hi faltava un micó
que anàvem per la Marina riguent i sonant tambor,
i es mariners mos buscaven per fer una funció,
per anar per una llanxa, diguent que era d’un senyor
que havia set secretari molts anys des nostro cortó,
i la hi hem de dur a ca seua, que es mereix aquest favor,
que ell no pot anar per ella, que no està bo per això,
i allinetes la podreix, que la té en sa remullor.
12Allinetes preguntàrem qual serà es més sabidor:
jo no voldria l’errassen duguent sa d’aquell senyor.
Va respondre un mariner: —Callau, que ja hi ‘niré jo.— [4]
I es va embarcar amb una llanxa que era d’un altre patró,
que havia d’anar per ella darrere un barco major,
que hi estava encadenada en port de salvació.
Però us dic que no hi valgué en aquella ocusió,
que es mariner que la duia no feia de bon patró,
que us dic que no la planyia en aquella ocusió.
Quan va arribar a sa vorera ja hi va donar un colp bo,13
i acabat que la bastaren va sortir de cabussó,
i allí se la carregaren, que tenia un càrrec bo.
Ja us dic que s’hi feia crida per dins d’aquell carreró.
Però pret mos feren “Alto! A on vo’n enduis això?”
Allí va venir s’alcalde, civils i un regidor,
i mos varen fer porfectes14 de dur-mos a sa presó,
i la vàrem batre en terra, i al diable es gavetó.
Llavonses ja també férem un altre pensament bo:
ara ho ‘nirem a dir a l’amo, ‘ribem-hi amb un cabussó,
i li direm lo que es passa en aquesta ocusió,
que hem ‘gut de deixar sa llanxa banda amunt can Castelló.
Ell vàrem trobar tancat, naltros no anàvem d’això.
Li vàrem tocar sa porta amb un mac com un rulló15.
Li vàrem fer un nyaquet que hi cabria un corteró.
Per aquelles vidrieres hi feia calabruixó,
i ell s’ho prengué malament, diguent que fèiem remor,
i allí va demanar auxili de part de nostro senyor.
I allinetes va venir es mateix governador
i li va portar dos hòmens en guarda d’aquell senyor,
d’aquells que porten capell amb aquella lluentor,
i hi va córrer tanta gent i lo mateix vaig fer jo,
i allinetes feia queixes de sa lletja funció,
i allinetes tots li dàrem una sobrada raó,
i mo’ n’anàrem a jeure i bona nit que Déu mos do. [5]
La reina d’Espanya...
V
Sa festa va estar acabada quan va arribar el sendemà,
i uns amb sos altres ja dèiem que mo’n ‘víem d’entornar
i en sa nostra companyia mo’ n’hi ‘víem d’emportar
un home que mos pensàvem que seria s’escrivà,
i llavò no en tengué gana i ell mateix se’n va apartar.
Quan vàrem ser a s’empedrat, que mos vàrem replegar
vàrem veure que hi venia un home de baixa mà,
que li deien en Clot d’Era, que sempre em recordarà;
de sa seua companyia mo’n podíem excusar.
Un home de Sant Joan que el poria anomenar
va anar a dir an es segretari que el ‘via de despatxar,
i si no l’agafaríem i el tiraríem en mar.
Le hi va dir secretament que se’n ‘via d’entornar,
“perquè si veniu amb naltros, si heu fet mal, l’heu de pagar.”
I es va despedir de naltros, que no va porfediar.
Es que érem en sa filera, a tots mos recordarà
que va fer una ruixada i a tots mos va remullar.
Es guardes rurals des terme també els vàrem atupar;
se’ls va parlar malament, però hauran de perdonar,
que a tot qui s’ho mereixia aquell dia es va ensultar.
I son pare de mossènyer no el vàrem desemparar:
fins es pati de s’esglesi el vàrem acompanyar
i allí mos va donar a beure i ell mateix ho va pagar.
Déu li do molts anys de vida, tots li agraïm es favor.
La reina d’Espanya…
