Jo a Déu li deman sort bona, que ell és qui la pot donar,
I
i a tu tenir-te per dona, si hi pogués ‘ribar a alcançar.
Sa teua mare per sogra gustós l’hi vull anceptar,
perquè em pareix bona dona, molt veig que sap respectar,
que hasta les deu o les onze ‘riba que la fas vetlar,
perquè en ‘ribar-te estar a vora no sé com me n’he d’anar.
I ara he pensat una cosa que vo’ la vull declarar:
si ella se n’aconhorta i me la volguessen dar.
No esteu perquè siga pobre, si Déu vol no em faltarà,
no patirem per cap cosa sinó de pa i que menjar
i de tenir bona roba i molts diners per gastar,
però si s’anyada és bona i encerta a ploure tardà,
si t’agrada anar per fora ja et ‘ribaràs a alegrar.
Buscarem gírgoles bones i pebrassos, si n’hi ha,
i múrgules de ses grogues, si les deixam madurar.
I sé tres o quatre eixams que si els podem replegar,
fent-los una casa bona, que es puguen arredossar,
i en no ser que el rei se’ls mori ‘ribaran a treballar,
que fan una fruita bona, de sa més dolça que hi ha.
Jo a Déu li deman sort bona…
II
has de dir què t’ha semblat de sa meua explicativa:
s’avinentesa t’he dat, que no deus estar en devisa.
Fé es teus comptes aviat, dona’m raó de seguida.
(mira?) jo et faré espòlit que no deus estar en devisa,1
Jo no t’he manifestat tot es caudal que tenia.
Sàpies que m’he reservat [4] un bon bocí de marina,
que allò du bon resultat si un vol fer alguna sitja
i per me n’hi cansat2 ara ja em pens que ho vendria.
Si estava ben judicat deu reials sempre els valdria,
i en estar ben arreglat vull anar a can Capdevila,
que m’he de comprar un jac amb totes ses campanilles
i uns calcetins virolats i una toca de ses fines,
i a tu si mos hem casat també vull fer-te propina
d’un vestit des mostrejats i un gipó de sedalina,
i si l’has trobat barat, algun canet de sardines,
que allò és un peix bo i salat i no corre cap sospita,
i es companatge ja es sap que és cosa que es necessita.
I llavò en haver sopat ja són postres de recibo.
Jo es coneixement m’ha entrat i no estic per golosines,
ni vull anar de mal cap com en hi ha molts que s’emplien,
que en haver sopat ja es sap, me’n vaig as llit enseguida,
i encara em sol tapar es cap si sa flassada és complida,
que així estic més amagat, i sa frescor no m’arriba.
Jo a Déu li deman sort bona…
III
S’al·lota d’aquesta casa d’ensians que l’he pratigat,
quan més te mir, més m’agrades, cregues que dic veritat,
però vaig desenganyant-me, que a tu et segueix canviat,
perquè fas mot poca basa en estar an es teu costat.
Veig que no em dones ses tardes es dies assenyalats,
i ho són consells de ta mare, que els pren perquè te’ls ha dat,
que mirga que de sa iaia en vaig un poc empipat
i els he de fer una trampa si ho puc tenir-ho lograt.
Les faré dur a s’Illa Plana, a un lloc deshabitat,
i cada any una temporada tornar-les as seu resguaig,
que jo en ses festes m’agrada que elles tenguen llibertat,
que fan algunes fornades de bescuit ben acertat,
enc que llavò sempre ho gasten casi tot amb s’estimat,
i es solen valer de traces que jo no n’hi reparat.
Per avant en sa vetlada entren un poc d’amagat
i el duen per dins sa falda o amb un mocador tapat,
i de gatzell cap a naltros prompte i as seu estimat
hi fan alguna rialla com qui diu “ja us he estafat”. [5]
Llavò dins sa palancana hi va més esmenussat
i en sa mà duen es flasco d’aiguardent o d’anisat
i llavò van acostant-se “vaja, no tengueu empatx”.
Jo sol prendre una tallada --hi hauria ben dinat—
i me la pos dins sa butjaca, que és es lloc més amagat,
i llavò la donc a ma mare, que sempre me l’he estimat,
que és una dona anciana, de seixanta anys o passat,
però tot lo bo li agrada: d’això jo l’hi he semblat.
Jo pens que així vaig pagant-li es bons consells que m’ha dat,
que ella no és culpable si he sortit un malcriat,
que ho és sa seua folgança que surti ben educat
i no es cansa de pregar-me diguent que mudi d’estat.
Quan parlam va preguntant-me per veure si m’he aginyat.
Jo sé que li ben agrades, que amb jo s’hi ha declarat,
i mesquina he té sa folgança de veure’m acol·locat,
i enc que no passa de hora també vull determinar.
Diràs “deixa anar d’histori’s”, que no t’hi sabré aginyar.
No et vull cap mal ni m’importa enc que em ‘cabis d’oblidar.
Dispensa’m totes ses voltes que et venc a enfeccionar.
Tu per sa part que t’hi toca i es altres demés que hi ha.
Jo a Déu li deman sort bona, que ell és qui la pot donar.
++++
unes amb s’altres es deien -- a bon lloc estan per viure
però estan fora sa llei entre una gent tan roïna4
