Cançoner de les Pitiüses

Un dia que jo passava pes costat d’un penyalar no hi ‘via ninguna cosa que m’hi pogués alegrar més que una pastoreta que amb una altra es va ajuntar. Pareixien dos estrelles que es ‘vien d’agermanar. Estrelles no crec que ho fossen, perquè amb una vaig parlar. Vaig parlar amb sa més petita, sa que més me va agradar. Li vaig dir que si venia o es quedava per allà. Em va tornar de resposta: --Això Déu sap quan sirà. As cap de coranta dies la portaven a enterrar. Allí a on l’enterraren va néixer un roseret blant amb ses fulletes escrites color de sa seua sang.