Jo he fet una cançó nova, ja la sentireu cantar.
I
Jo l’he feta pes fadrins que surten a festejar.
Tots es de s’illa d’Eivissa, cap ne vull avantatjar,
que lo que és per dir mentides Déu los va ben igualar.
Jo en tenc ses experiencis, per això n’he de parlar,
de quan era criatura de quinze anys a tot tirar.
Per casa venien jóvens a fer broma i conversar.
Jo em creia tot lo que em deien i em cuidaren entontar.
Jo ses anits no dormia, no fent sinó cavil·lar
repassant tot lo que em deien, pensant “pret m’he de casar”,
però he vengut a comprendre es seu modo de navegar,
que se’n van vora una al·lota, diuen “com tu cap n’hi ha,
de ser guapa i amorosa ninguna te gonyarà.
Amb aqueixes fesomies el cor meu fas encantar.”
Es mateix se’n va amb una altra, sa mateixa cançó fa.
Si ses mentides condemnen, fadrí cap se’n salvarà,
que fan com es protestants quan surten a predicar.
Expliquen sa llei de Déu i es conte de lo que es fa.
Sabeu per què els desprecic? Perquè encara no en tenc cap,
que si en ‘rib a tenir algun que el puga haver enamorat
Déu me do coneixement per dur-lo ben respectat
i que el puga dur content, que no em surti renegat,
que si m’hi ha de sortir Déu no me’n deix trobar cap,
que lo que té de venir, això Déu del cel ja ho sap.
De jo i tota criatura es romanço està acabat.
