Una cançó vull cantar ja que em manau la diré,
I
i la vaig estudiar amb fonament verdader.
Vàrem anar a navegar amb mal temps i vent prou bé,
que amb bon temps i la mar plana tot lo món és mariner,
i en venir sa borrascada ningú vol ser es timoner
perquè vol més enginy que força amb mal temps, i entendre-ho bé.
I en són cares ses al·lotes per un pare que les té,
que mentre són petitetes, que no saben què han de fer,
ja diuen “comprau-me vetes, per en ser que creixeré,
per anar entre ses altres i gonyar-los d’anar bé,
i es jóvens de bones cases algun dia els cisaré,
i llavò farem vetlades [2] finsus a cremar es fester,
que és allí on més ho paga en ser un lloc musiquer.”
Ell ja desitja sa mare se’n vagen prest si pot ser
i son pare i sa mare les miren de satisfer,
i també es satisfà ella si l’aucasió cau bé.
S’excusaria de feina que no l’hauria de fer
de veure llargues vetlades diumenge i dia fener.
Es de ca seua ja criden que per sa punta de sol
te promet que anit passada no feies tant es mussol,
que feies unes rialles que haurien remput trespol,
estaves molt ben colgada dins ses dobles des llençol
i també més arrufada que ningun cabdell de col
i et sap tan bo s’aixecar-te [3] com fred en so juriol.
Ell s’aixeca i es llit queda, i això és lo que a ella li dol.
Llavò se’n surt de sa casa fent cara de vuit o nou,
amb la vista enlluernada que encara no hi veu a prou.
Si ha de fer alguna musclera o voltar algun caragol
no pot enfilar s’agulla cada vegada que vol:
fil ni ‘gulla no devisa encara que ho fos llinyol
i en són ses vetlades causa de sa son que li pervé.
I aixina coneixereu si és cosa que convé.
Ara us contaré s’ejemple de lo que he vist i passat.
Tots es que correm la vega ja ho tenim exprimentat.
Tal volta un arriba a casa a mitjanit o passat
i un hi ‘riba mort de gana, [4] casi mig afamegat.
Lo primer ja mira s’olla, si ha quedat apariat.
Si la trobam destapada, ja es sòl se li ha eixugat,
i donam una mirada pensant “no faré bondat”
i un s’aferra amb ses garroves que es cans hi han rosegat,
untades d’auvella morta si n’hi ha hagut mortaldat
i són més dolces que sucre ni mancos pa florejat.
Un se’n va a sa marefega i s’hi tira de rebat,
i es rato que un ha de jeure no es pot girar de costat,
que un ja sent es de ca seua que ja tots s’han aixecat:
—Vamos, aixeca’t d’aquina, no facis s’endormiscat!—
I un aixeca la vista [5] i no veu es treginat
i no devisa ses bigues, ni mancos s’entegellat
i un se’n surt de sa casa casi mig arruïnat
i li sap tan bo sa feina com si es ‘gués de rompre es cap.
En ser una vetla llarga a ningun preu és pagat,
que un conversa amb ses al·lotes i escolta moltes raons,
i el conviden pes diumenge quan veuen amb cuidado que torn1:
—Si més no, vine a sa tarda i la nit per dir cançons.—
I un se’n va per fora casa, per mals llocs i bodegons
i també per ses badies per darrere caps cantons
i encara un no pot sebre ses seues devocions
i per fer-mos bona cara ja ems entimen2 de moltons, [6]
que es fadrins i ses al·lotes sempre es van amb tracions.
No us penseu que jo ens hi vaiga, enc que ho diga en ses cançons,
que ses cançons no flastomen ni castiguen es braons,
que lleven males idees i males intencions.
Ses veritats i mentides jo les hi pos a reglons,
i les dic a ses al·lotes ses demés aucusions.
I si hi canten dones velles i es hòmens més velletons,
que en parlar d’una cantada s’hi venen en porfessons,
i en anar d’una xacota no hi aixequen es alons,
encara que digueu upa quan aixequen es talons.
Deixen es sous dins ses caixes, que és per dir es 3 senallons
i els donen una cadira que seguen vora es tions, [7]
que es vells tenen sa pell prima i estan gornits de borrons
hasta tenir es tambor en vista, que només canten es bons:
enc que ho siguen al·lots jóvens i al·lotes com a dacsons,
són més escoltats que es batles enc que duguen es bastons,
perquè no parlen de pagues ni de contribucions,
que només parlen d’al·lotes i de fadrinets bufons.
Llavonses se desavenen i s’aturen ses cançons
i duen ses ungles tortes fetes com a carbassons.
Se les duen a sa cara que hi deixen lloriguerons
i us treuen sa sang dolenta i així no hi crien curçons4,
que ho són ses al·lotes causa de moltes desunions.
Van a vesitar mossènyer enguaitant pes finestrons [8]
i els donen sa penetenci des pecats que són bessons.
Les fan dijunar es divendres de xulla i botifarrons.
Tant es hòmens com ses dones, tots hi han de satisfer.
Valdria més en el món un parenostro i es bé.
