Una cançó vui cantar ja que em manau la diré,
que la vaig estudiar amb fonament verdader.
I
Ara vaig a navegar amb mal temps i vent proer
que en bon temps i la mar plana tot lo món és mariner,
i en venir sa borrascada ningú vol ser timoner
perquè val més giny que força en mal temps i entendre-ho bé.
Ell ja desitja sa mare per un pare que les té,
que mentre són petitetes que no saben què han de fer
ja diuen comprau-me vetes per en ser que creixeré,
per anar entre ses altres i guanyar-les d'anar bé,
i es jóvens de bones cases algun dia els cisaré
i llavor farem vetllades finsus a cremar es fester,
que és allí on més ho paga en ser un lloc musiquer.
I ho són causa ses al·lotes tots hi ha de satisfer
i també hi satisfà ella si s'ocasió hi cau bé.
S'excusaria de feina, que no l'hauria de fer,
de fer-ne llargues vetllades, diumenge i dies feners.
Es de ca seua voldrien s’alçàs a punta de sol.
Jo et promet que anit passada no feies tan es mussol,
que feies unes riaies que haurien romput es trespol.
Estaves molt ben colgada dins ses dobles des llençol
i també més arrufada que ningun cabdell de col,
i et sap tan bo s'aixecar-te com sa calor en so juriol.
Ell s'aixeca i es llit queda, i això és lo que a ella li dol,
llavor se'n surt de sa casa fent cara de vuit o nou,
amb la vista enlluernada, que encara no hi veu aprou;
si ha de fer alguna musclera o voltar algun caragol,
no pot enfilar sa guia cada vegada que vol;
fil ni guia no devisa encara que fos nyinyol:
i ho són ses vetllades causa de sa son que li prevé,
i aixina coneixereu si és cosa que convé.
Una cançó vui cantar...
II
Ara us contaré s'eixemple de lo que he vist i passat.
Tots es que correm la vega ja ho tenim experimentat:
tal volta un arriba a casa a mitja nit o passat
i un arriba mort de gana, casi mig afamegat;
lo primer ja mira s'olla, si encara hi ha apareiat;
si la trobam destapada, ja es sol se li ha eixugat,
i donant una mirada pensam: no faré bondat,
i un s'aferra amb ses garroves que es cans hagen rosegat,
untades d'oveia morta si n'hi ha hagut mortandat,
i són més dolces que es sucre: ni mancos pa florejat.
Un se'n va a sa marefega i s'hi tira de rebat
i es rato que un ha de jeure no es pot girar de costat,
que un pensa que no és de dia ni que es gall no ha cantat
i ja sent es de ca seua que ja tots s'han aixecat
–vamus, aixeca't d'aquina, no faces s'endormiscat.
I un aixeca la vista i no veu es treginat,
i no devisa ses bigues ni mancos s'entegellat,
i un se'n surt de sa casa casi mig arruïnat
i li sap tan bo sa feina com si es 'ves de rompre es cap.
Una cançó vui cantar...
III
En ser una vetlla llarga a ningun preu és pagat,
que un conversa amb ses al·lotes i escolta moltes raons
i el conviden pes diumenge: –Mira que esperam que torns;
si més no, vine a sa tarda o a la nit per dir cançons.
I un se'n va per fora casa per mals llocs i bodegons
i també per ses badies, per darrera cap-cantons,
i encara no pot sebre ses seues devocions.
I per fer-mos bona cara ja ems estimen de moltons,
que es fadrins i ses al·lotes sempre es van amb traïcions;
no penseu que jo us hi vaja enc que ho diga en ses cançons,
que ses cançons no flastomen ni castiguen es braons,
que lleven males idees i males intencions;
ses veritats i mentides jo les hi pos a renglons
i les dic a ses al·lotes ses demès ocasions,
i si encanten dones veies i es hòmens més veietons,
que en parlar d'una cantada s'hi veuen a porfessons,
i en anar d'una xacota no hi aixequen es alons,
encara que diguen, upa! quan aixequen es talons;
deixen es sous dins ses caixes, que és pes dir es senaions,
i els donen una cadira, que seguen vora es tions,
que es veis tenen sa pell prima i estan guarnits de borrons.
–Ala, treis es tambor en vista que només canten es bons.
I enc que siguen al·lots jóvens i al·lotes com dacsons,
són més escoltats que es batlle, enc que no duguen bastons,
perquè no parlen de pagos ni de contribucions,
que només parlen d'al·lotes i de fadrinets burlons.
Llavonses es desavenen s'aturen ses cançons,
duen ses ungles tortes fetes amb corbaions,
se les duen a sa cara que hi deixen llorigarons,
i es treuen sa sang dolenta i així no hi crien corcons,
que ho són ses al·lotes causa de moltes ocasions;
van a vesitar mossènyer engoitant pes finestrons
i els donen sa penitenci’ des pecats que són bessons,
les fan dijunar es divendres de xuia i botifarrons:
tant es hòmens com ses dones tots hi ha de satisfer:
valdria més en el món un pare nostro i es bé.
Una cançó vui cantar...
